Dos segles amb castells a les venes

Els orígens

Gran part de l'activitat de la Vella durant el segle XIX troba llacunes documentals, sense que es coneguin les persones al capdavant de l'agrupació. Les referències escrites d'aquesta època, a més, procedeixen d'un document dels anys vint elaborat a partir de testimonis orals, segons detalla el casteller històric de l'agrupació, Francesc Piñas. La primera referència concreta data del 1805, quan es té constància concreta del nom d'un dels seus membres, Salvador Batet. “És difícil saber qui formava part llavors de la colla castellera. Probablement eren majoritàriament pagesos, però no podem assegurar que ho fossin tots”, detalla Piñas.

És a partir del 1876 quan la història personal de la colla es traça de forma més clara, moment a partir del qual es confirma el lideratge del conegut com a Isidro de Rabassó, que lideraria la Vella fins a la seva mort el 1918, durant els anys daurats de l'activitat castellera. L'impacte d'aquest casteller va ser tan gran que durant dècades la Vella se la va conèixer també com la Rabassó. L'activitat dels castellers vallencs va tenir aquells anys també un fort impacte en la societat, i es fa evident fins i tot en la literatura de l'època: “Cap amunt hi pujan tots. / Sols hi manca l'enxaneta / que abrassa a sa mare inquieta”, escrivia Àngel Guimerà al seu poema L'enxaneta, obra que recorda un dels moments més tràgics de la història castellera, la mort de l'enxaneta de la Vella Magí de Janillo a la Masó el 1871 en caure el castell que coronava. “Tot i que hi havia altres colles, ni que fos puntualment, en altres llocs de Catalunya, funcionaven de forma local. Les colles de Valls eren les úniques que exportaven els castells fora de la seva vila”, explica Francesc Piñas. La Vella actuava habitualment a la ciutat de Tarragona i a Vilafranca del Penedès, on la confraria que la solia contractar li va donar el sobrenom de la Muixerra.

La puixança dels anys vuitanta del segle XIX, però, va acabar desembocant en la decadència del moviment casteller, que torna a revifar als anys vint amb l'aparició també de colles fora de Valls, amb la fundació, el 1926, d'agrupacions a Tarragona i el Vendrell. Davant d'aquesta nova competència, la Vella torna a mostrar signes de vitalitat. El 1929 van actuar al Poble Espanyol a l'Exposició Universal de Barcelona, actuació que va servir també perquè els vallencs es convertissin en la primera agrupació castellera que vestia d'uniforme, amb la camisa rosada que encara avui llueixen. La renaixença als anys trenta, amb l'organització dels dos primers concursos de castells a Tarragona, va quedar del tot estroncada amb la guerra civil espanyola.

L'inici del franquisme a Valls va significar la fusió, per decisió de l'Ajuntament, de les dues colles, i així es van crear els Xiquets de Valls. La convivència dels castellers, que venien ja de moltes dècades de divisió entre dues colles a la vila, no sempre va ser fàcil. “A la crida de l'alcalde no hi van anar tots. Potser hi van anar els que els agradaven molt els castells, o els que tenien por”, aventura Piñas. En les actuacions de la colla unificada cada casteller encara lluïa la camisa de la seva colla originària.

La trajectòria de la fusió forçada dels castellers vallencs es va trencar el 1946, quan, primer de forma oficiosa i l'any següent ja de forma oficial, un grup de castellers van decidir reorganitzar la Colla Vella, que es mantindrà ja sense interrupcions fins a l'actualitat. Ho van fer primer amb una sortida a Cabra del Camp, i van començar així la lenta trajectòria de recuperació del fenomen casteller a Catalunya, que comença a espurnejar de forma clara als anys vuitanta amb fites com la recuperació dels castells de nou per primer cop al segle XX —la Vella va fer el quatre de nou el 1981— i que acaben culminant als anys noranta i al segle XXI.

Durant aquest període, la Colla Vella viu també un procés de modernització i de configuració com a entitat. “El principal canvi és el canvi de consideració dels castellers. Abans fer castells era una activitat que feia vergonya”, recorda Francesc Piñas. El casteller assenyala que els factors que van contribuir a partir dels anys setanta a donar el tomb van ser la incorporació de joves universitaris i de les famílies de la canalla de la colla. “Abans els nens eren de les famílies més pobres, a qui la colla ajudava com podia”, relata. Però un canvi cabdal per a la Vella va ser el pas de l'activitat castellera de l'ofici a l'afició. “Abans els castells eren un mitjà de vida, però nosaltres des del 1975 ja no paguem els castellers”, explica.

L'evolució social va de bracet amb altres novetats a l'entitat. El 1970 es van legalitzar com a tal, i el 1972 van començar a formalitzar-se els primers socis, que actualment se situen entorn del miler. Amb les quotes, el 1979 la Vella va poder estrenar el seu primer local en propietat, seu que als anys vuitanta van canviar pel local social actual, situat al portal Nou. També durant la dècada dels vuitanta la colla va estrenar el seu primer grup de grallers, l'himne oficial de l'agrupació i va començar a editar una revista pròpia, La Veu de la Colla Vella, que encara avui els socis reben a casa. Més va trigar la incorporació de la dona als castells: el 1981 hi entren com a gralleres, però no és fins deu anys més tard que comencen a pujar als castells.

En ple segle XXI i enmig del boom dels castells més gran de la història, tot i que ja no ostenti el lideratge indiscutible del segle XIX, la Vella (juntament amb la Joves), és una peça indiscutible del teixit social de Valls. I, per als aficionats castellers d'arreu, enlloc es viu una actuació coma la plaça del Blat. La Vella continua sent la Vella, 213 anys després.