Aquí hi ha molta tela

Setou Sumareh, filla de Dingiri, un nucli rural en plena Gàmbia sarahule on habiten els més reputats curanderos d'ossos de l'Àfrica subsahariana, va arribar a Llagostera fa un parell de dècades per treballar i fer tirar endavant la família. Rosa Rovira és una mestra nascuda a Corbera de Llobregat que després
de diverses destinacions també ha fet parada en aquesta vila del Gironès amb tota la seva energia, la seva bona disposició i el seu tarannà creatiu a favor de causes que contribueixin a millorar el petit gran món que l'envolta.

El 2008 elles dues encara no es coneixien, però la Rosa va anar al poble de la Setou amb una expedició de l'ONG Llagostera Solidària que impulsava la creació d'un centre sanitari. I allà, a Dingiri, amarada de l'esperit hospitalari de la gent, convidada a les cases a menjar el suculent same (arròs amb carn i verdures), va tenir l'oportunitat d'observar l'extraordinària tècnica del suande, un característic brodat a mà amb què les dones sarahules confeccionen cobrellits, coixins, cortines i tapets per adornar les seves modestes llars. Va quedar extasiada davant d'aquella intensa explosió de colors vius, flors, plantes, ocells i les més originals figures geomètriques, i va tornar a Llagostera amb la idea de difondre aquelles habilitats tan lluïdes i treure'n
el màxim profit possible.

Actualment, aquest propòsit és una vistosa realitat que s'obre pas a la botiga de comerç just muntada per Llagostera Solidària al número 30 del carrer Joan Maragall, un autèntic dinkiraà, o ‘espai de trobada', per a les activitats de l'associació. A la part del darrere, hi ha un taller de costura on trobem la Setou i la Rosa preparant alguns encàrrecs. Ens parlen de Fatou Dunkuré, de Manjiki Tanjgang, de Bamary Tambadou i de la modista Paquita Nicolau, l'equip que fa cinc anys va començar a posar fil a l'agulla en el projecte Nuari (‘gràcies', en llengua sarahule), que els ha unit en la il·lusió de fusionar cultures, sensibilitats i sobretot aprenentatges a través de l'artesania tèxtil, i alhora els ha permès obtenir, “hone, hone” (‘de mica en mica'), alguns recursos de vida. Omplen la sala set màquines, algunes Singer dignes d'exposició, amb els seus pedals, una Wertheim que es veu més moderna..., material regalat o reciclat de la deixalleria que fa bon servei. I d'una de les parets penja un tapís amb unes lletres brodades que revelen la filosofia que les anima en aquests temps de supervivència complicada per a moltes persones: “El món està esparracat i l'hem d'anar cosint punt a punt.”

De cosir, elles n'han après molt, sobretot la Setou i la Fatou, que ja es veuen capaces de confeccionar la roba per als fills, la qual cosa és un bon suport per a la seva economia. I de brodar, ja en sabien, des de petites, per tradició familiar, però ara, amb els dissenys de la Rosa i el bon ofici de la Paquita, han ampliat el ventall de productes i han aconseguit, certament, posar al mercat una atractiva i variada oferta que combina amb gràcia els teixits africans amb la moda occidental: pareos, minifaldilles amb un complement texà, vestits, pantalons, portaberenars personalitzats –amb el nom del nen o la nena–, tota mena de bosses i, per descomptat, vànoves, coixins, tovalloles..., que es poden adquirir a la mateixa botiga o per comanda via internet (https://nuari-art.wix.com/nuari). La Setou i la Rosa es mostren satisfetes i esperançades pel ressò d'un projecte que està demostrant que té molta tela intercultural i també certes expectatives econòmiques.

uè?

Amb altres dones han impulsat un projecte de moda intercultural

ui?

Rosa Rovira es va enamorar dels teixits de Dingiri, el poble de la Setou