“Se m'ha obert el cel”

Els tallers de labor i de manualitats al casal d'avis es van acabar per a l'Assumpció quan les cames li van començar a dir prou. Haver de baixar a peu les escales de casa –“disset esglaons”, especifica– i anar a peu fins al casal se li feia una muntanya. Va estar dos anys sense anar-hi. Ara, en canvi, hi va dos dies a la setmana –“dilluns i dijous, i si un és festa, vinc un altre dia”– i és molt feliç. “Se m'ha obert el cel”, assegura amb un somriure que ho diu tot Assumpció López, de 91 anys. El cel se li va obrir quan li van oferir la possibilitat que en David Cruz, un noi de 27 anys, anés a buscar-la a casa i l'acompanyés fins al casal. Queden cap a les dotze del migdia i fan el camí sense presses per arribar al Casal de Gent Gran Trinitat Vella de Barcelona una mica abans de l'hora de dinar. Després, una estona de tertúlia amb els companys del centre i a la tarda la Montse és l'encarregada d'acompanyar-la a casa.

L'Assumpció és una de les set beneficiàries del programa Cooperant de la gent gran, que fa possible que joves amb discapacitat intel·lectual acompanyin avis amb mobilitat reduïda. El Departament de Benestar Social, la Fundació Catalana Síndrome de Down i la Fundació Abertis són les tres parts que participen en el conveni. Després d'uns mesos de prova pilot, el programa funciona des del gener. “És molt important que les persones grans no es quedin tancades a casa per una qüestió de mobilitat. Estem molt contents amb el programa”, subratlla Pere de las Muelas, director del Casal de Gent Gran Trinitat Vella.

“Em sembla que des que vinc a dinar aquí fins i tot m'he engreixat una mica”, diu l'Assumpció. La seva filla viu fora de Barcelona. “Ella voldria que me n'anés a casa seva, però jo m'hi resisteixo. Aquí hi estic molt bé –insisteix–. La meva filla també està contenta que pugui tornar a venir al casal.” “La coneix tothom –assegura en David– i per això ens estem molta estona per fer el camí. La Trinitat Vella és un barri que sembla un poble.” “Fa més de 50 anys que hi visc –intervé l'Assumpció–. Si no saben el meu nom, sóc la de la cua. Tothom sap qui sóc.”

Asseguren que tots dos són puntuals i s'entenen bé perquè els agrada parlar de plantes i d'animals. I de futbol? “Jo sóc molt del Barça”, contesta l'Assumpció. “Jo no sóc de cap equip”, diu en David, conscient que parlar de futbol li podria portar problemes amb algun dels avis. El que sí que controla el noi són les plantes. Havia treballat de jardiner i té un projecte: construir un hort urbà al terrat del casal adaptat a les necessitats dels avis i també obert a tots els veïns. “Podria ser una bona distracció i atrauria més gent –diu–. Treballar en un hort et fa sentir útil i, a més, tots els avis m'expliquen que en aquesta zona abans hi havia molts horts.”

De moment, el programa Cooperant de la gent gran dóna feina a en David i a la Montse, l'un fa el torn de matí i l'altra, el de tarda. En David admet que quan va començar tenia “por de no estar a l'altura”. “Tinc lapsus de memòria i havia provat altres feines que no m'havien acabat d'anar bé. M'agrada molt estar amb la gent gran. Em sembla que he trobat el meu lloc.” Apuntar-ho tot molt bé, dur un ordre i posar alarmes al mòbil l'ajuden a fer la feina. “A ell li agrada escoltar i a mi, parlar; per això ens entenem bé. És com si ens coneguéssim de tota la vida. Això sí, li insisteixo que per anar bé s'ho apunti tot”, resumeix l'Assumpció fent valer la seva experiència. L'avantatge és doble: els acompanyants tenen feina i els acompanyats recuperen la vida social i no estan tan sols. És un dels èxits del servei d'inserció laboral de la Fundació Catalana Síndrome de Down, que en aquesta experiència s'han trobat amb la complicitat d'un director del casal d'avis que va més enllà de les activitats habituals en aquest tipus de centres.