Dones de gran volada

Què fa la Sílvia Diao? La Diari encara treballa a Figueres? I a la Dalanda, com li va per Barcelona?” Després d'una abraçada i uns quants petons, Sílvia Bagaria, una amfitriona molt espontània i efusiva, metralla a preguntes Dienaba Balde davant el posat tranquil del seu company, el fotògraf Martí Artalejo. Ha passat gairebé un any des de l'última vegada que es van veure i mostren una imperiosa necessitat de posar-se al dia abans que atendre les demandes de la periodista que les ha convocat per parlar precisament de com s'aconsegueix mantenir una relació tan viva durant dues dècades. La cita és a cala Montgó, a l'Escala (Alt Empordà), en un apartament de la cosina de la Sílvia, tot prenent cafè i deixant que els records, sorgits a raig, amb absoluta naturalitat i precisió, vagin descabdellant la història d'aquesta llarga amistat, reflex també de la intensa vivència intercultural que a mitjan dels noranta ja s'havia instal·lat entre una bona colla de persones de la vila de Salt i del barri gironí de Santa Eugènia.

“Quin és el secret?”, es pregunta Dienaba. I Sílvia apunta la resposta: “Sabem que sempre hi som, que en qualsevol moment que ens necessitéssim ens trobaríem.” Dues dones nascudes a molta distància, una és filla d'uns pares treballadors del carrer Llarg, al barri vell de Salt, l'altra procedeix de Sangare, un poble ramader de l'Alta Casamance, potser la regió més empobrida del Senegal. Dues dones de ment oberta i tocades d'idèntica inquietud per aprendre, gaudir de noves experiències i sobretot avançar amb el cap alt i les ales ben desplegades, que és el que, al capdavall, les ha acabat unint en la seva particular aventura de la vida.

A la Sílvia, el rector de la parròquia de Sant Cugat de Salt, Miquel Àngel Ferrés, li va demanar, a finals de 1994, un cop de mà per atendre els nouvinguts que aleshores anaven arribant de l'àrea subsahariana i així va ser com va començar a treballar com a voluntària de Càritas en un incipient programa de benvinguda. S'hi va engrescar de valent, fent classes, més ben dit, conversa, de català i seduïda per l'oportunitat de conèixer persones amb diferents bagatges, costums i habilitats. La Dienaba havia aterrat a Borrassà (Alt Empordà) el 17 de novembre del 1993, regularitzada pel seu marit Aliou Diao, que treballava en una granja. Al cap de poc ell va alçar la veu en reivindicació del dret a la salut de la població immigrada i el seu lideratge seria captat per l'associació GRAMC, on exerciria com a director tècnic des del 1995 al 2001.

Aquesta responsabilitat va comportar que Aliou, Dienaba i la petita Sílvia, nascuda el 19 d'agost de 1994, es traslladessin a principis de febrer del 95 a Salt, en un pis del carrer Major, com a veïns de la família de la Luján, “una gent tan maca –rememora Dienaba–, tan educada i hospitalària, que de seguida ens vam sentir a casa, en aquell temps ens vam enamorar entre tots”. Es refereix a la parella formada per Maria de Luján i Benigno Mancebo, dominic secularitzat, compromès amb la causa solidària i mort el 1999, a voluntàries com la Dolors, l'Encarna, la Gemma, la Ramos, la Maria Àngels i, especialment, la Sílvia Bagaria, amb qui ben aviat dominaria la llengua i això li permetria entrar en el mercat laboral. La Sílvia ens ofereix la clau per entendre aquells moments de fort descobriment iniciàtic: “La curiositat matava qualsevol prejudici, tu m'ensenyes les teves coses i jo t'ensenyo les meves.” Moments en què Càritas, GRAMC i l'Escola d'Adults, entre d'altres entitats, ja practicaven una acollida vinculada a la convivència intercultural i a la defensa dels drets humans iguals per a tothom.

“Ens ajudàvem i ens ho passàvem bé”, diu la Dienaba. “Recordes que vam anar a buscar les nenes a l'aeroport?”, pregunta la Sílvia. És clar que sí, era el 5 de setembre de 1995 i les nenes eren la Diari i la Dalanda Diao Balde, de 9 i 6 anys, nascudes a Sangare, que venien per quedar-se amb els pares i conèixer la seva germana petita. Per cert, la Diari va estudiar estètica personal i decorativa i ja no treballa a Figueres, sinó a Girona, en una perfumeria de la plaça Catalunya; la Dalanda ha fet educació social i ara s'està formant en traducció i interpretació, grau que també vol seguir la Sílvia, que avui fa 20 anys. Dienaba ho explica amb legítim orgull de mare: “L'Aliou i jo sempre les hem animat a aprofitar les oportunitats, a lluitar pel seu futur, a volar lliures, sinó de què hauria servit el nostre viatge?” La Sílvia somriu amb l'orgull també de l'amiga que sap que hi ha estat en un camí que ara li toca recórrer a ella amb els seus fills Roc, de 12 anys, i Júlia, de 7. Dones de gran volada, a les quals no espanten els canvis, sinó que els busquen per continuar avançant i no deixar-se tancar ni ofegar per la pròpia inèrcia.

uè?

Es van conèixer en el moment inicial de la interculturalitat

ui?

Dues amigues amb molta força per complir els seus somnis