Societat
Marcel Bofill Deulofeu
Sastre. Cap de vestuari de l’espectacle Kooza, del Cirque du Soleil
“Una empresa tan competitiva et fa espavilar”
Quan vaig entrar per primera vegada a la vela del circ per fer l'entrevista de feina, em vaig ficar en un món nou que em va captivar de seguida. Era el repte diferent que volia i necessitava
Nova etapa
Després de nou anys voleiant pel món amb el Cirque du Soleil, en Marcel Bofill i família s'instal·laran a Barcelona, on obriran taller per intentar fer-se camí en el disseny i confecció de vestits per a artistes
He viscut en setze països diferents amb un total de quaranta ciutats, i una estada d'uns dos mesos en cadascuna d'elles
Em quedo amb la gran qualitat humana de l'equip de ‘Kooza', un espectacle amb actes boníssims i un vestuari i música fantàstics
Si bé és conegut que el Cirque du Soleil és una gran família que recorre el món a través dels seus diferents espectacles, a vegades els seus membres necessiten emprendre el vol. Aquest és el cas del l'actual cap de vestuari de l'espectacle Kooza, en Marcel Bofill i Deulofeu (Palafrugell, 1978). Fa tres anys va formar la seva pròpia família i després d'haver-ne estat nou anant amunt i avall, primer com a sastre operari i des de fa quatre anys com a responsable del vestuari de diferents xous, ha dit prou. A partir d'aquest setembre amb la seva esposa (i fill de deu mesos) s'establiran a Barcelona per intentar obrir-se camí i consolidar-se en el que és el disseny i confecció de vestuari per a artistes. Aquests anys “he viscut en setze països diferents amb un total de quaranta ciutats, i una estada mitjana de poc més de dos mesos en cadascuna d'elles” recorda, tot fent-ne balanç.
En Marcel forma part d'una nissaga de sastres palafrugellencs que un bon dia, una vegada après l'ofici i haver passat per l'acadèmia titulada, fa setze anys va treballar en una important empresa de confecció d'Agramunt i, després, a la Ciutat Comtal, va entrar a treballar al taller de Toni Miró alhora que intentava anar-se introduint com freelance en el que és el seu ofici: el disseny i confecció de vestits. Al Cirque du Soleil, sent ell cap de vestuari del xou Varekai, va tenir l'oportunitat de treballar amb els vestits dissenyats per la llegendària i recordada Eiko Ishioka, la dona que va vestir Gary Oldman de Dràcula, una feina que li va valer guanyar un Oscar.
Va començar a treballar com a sastre al Cirque du Soleil, una mica per casualitat...
Sí, vivia a Barcelona i treballava de freelance, fent una mica de tot, de patronista amb diversos dissenyadors, feia vestuari per a curtmetratges, roba per encàrrec fent els meus dissenys, samarretes, i tenia una marca on feia bosses de mà. Al mateix temps feia de cambrer de bodes i banquets els caps de setmana. Un bon dia el meu company de pis em va donar un retall de diari on el Cirque buscava un ajudant de sastreria per a l'espectacle que en aquell moment estava a punt d'arribar a Barcelona, Dralion. Hi vaig enviar el currículum i al cap de poques setmanes em van contactar.
Li van fer alguna prova o es van refiar del seu currículum?
Després de tres entrevistes i una prova de costura, em van donar la feina per treballar un mes i mig a Barcelona. Al cap d'uns mesos el Cirque va anar a Bilbao i em van tornar a trucar oferint-me continuar amb la feina de sastre. El cas és que a partir de llavors vaig estar-hi com a treballador temporal durant gairebé un any i voltant per diferents ciutats del món. Era quan Dralion començava els preparatius per anar un any i mig de gira al Japó. Va sortir una vacant de sastre per formar part de la gira, i em van donar la feina com a assistent de vestuari. D'això, ja en fa vuit anys... I a vegades encara em sembla que va ser la setmana passada...
Què li ve al cap, quan pensa quan va arribar per primera vegada al Cirque du Soleil?
Fascinació. Vaig entrar en un món nou que em va captivar de seguida, des del moment que per primera vegada vaig passar a la vela per fer l'entrevista de feina per treballar al departament de vestuari. Érem dos nois els que hi aspiràvem. Quan em va tocar a mi, i la que després seria la meva cap, em va donar una cadira per seure i veure, mentrestant, com els artistes xinesos entrenaven fent tombarelles i cabrioles desafiant la llei de la gravetat. La veritat és que la sensació immediata que vaig tenir no l'havia tinguda mai abans amb una feina: allò i a allà, és el que volia. Se'm presentava com un repte diferent i, sortosament, la feina va ser per mi. M'ha permès conèixer a més d'Europa, Àsia, Oceania i Amèrica.
I de mica en mica, després de picar pedra, cosint amb la tensió de la immediatesa entre bambolines durant un temps, va passar a cap de vestuari...
Sí, va tocar picar molta pedra... (riu). Però tota aquella experiència i l'anar pujant esglaó per esglaó encara avui m'ajuda i em serveix moltíssim. Per aconseguir qualsevol cosa en aquesta vida, s'ha de treballar molt i intentar fer-ho al millor possible. I bé, els va agradar com treballava i estava en el bon lloc en el moment oportú. Sort? Sí, però la sort no et ve, s'ha d'anar a buscar. Quatre anys i una pila de ciutats després, em van oferir la feina com a cap de vestuari per un altre xou, Varekai. Un gran repte, i una tragectòria de dos anys i mig per Amèrica del Sud. I des de fa una mica més d'un, any vaig arribar a Kooza.
Com es conviu, amb gent tan diversa i formant una gran família que canvia constantment de casa?
Per mi, fins ara, ha estat molt divertit. És una experiència que m'està enriquint molt a nivell personal. El fet d'aprendre de cada cultura, la manera de ser de la diversitat de persones d'arreu del món, el rigor i responsabilitat en la feina també ha fet que el meu creixement i maduresa professional s'hagi desenvolupat més ràpidament, i hagi augmentat l'agilitat creativa instantània. Vaja, que una empresa tan competitiva et fa espavilar sense relaxament. No et queda massa temps per pensar com ho hauries de fer, perquè ho has de fer ja. És trobar la solució immediata, perquè l'espectacle no es pot aturar i des del pati de butaques, el públic ho ha de trobar i veure tot de manera perfecta. No pot tenir ni la més petita sospita que un artista t'ha vingut a veure dos minuts abans d'entrar en escena perquè té algun problema amb el vestuari, com ara que se li hagi obert una costura. Amb tot plegat, sempre has de tenir present ja sigui l'aspecte cultural, d'al·lèrgies a un teixit determinat, o fins i tot supersticions, en aquell mateix instant.
Què vol dir, amb això de fins ara ha estat molt divertit?
Doncs perquè fa deu mesos que som pares d'un nen i les prioritats han canviat molt. I quan les prioritats canvien, nosaltres també canviem. Ja fa 9 anys que dono voltes per tot el món. I la meva dona, també. Per això ara, amb el nen, hem de pensar què és el millor per ell i hem cregut és el moment de fixar residència. Quan sigui gran, que prengui la seva pròpia decisió, però ara hem de procurar per la seva educació sense un entorn excessivament canviant. Molt sovint ja tenia la sensació de ser com una espècie de cargol, per allò de viatjar sempre amb la casa a sobre. La diferència és que els viatges són molt més ràpids.
Va conèixer la seva esposa voltant pel món?
Sí, al Japó. Va començar a treballar amb nosaltres en arribar a Tòquio i ja s'hi va quedar. Durant tots aquest anys de relació hem tingut molta sort perquè hem pogut coincidir en tots els espectacles que ens ha tocat treballar i, per tant, sempre hem pogut estar junts.
On comença i on s'acaba la responsabilitat del cap de vestuari. Intervé en el disseny inicial a l'hora que es pensa un nou espectacle?
En el procés creatiu d'un nou xou hi entra un equip de molts especialistes, amb seu a Montreal; començant pel dissenyador del vestuari, que juntament amb el creador de l'espectacle decidiran com volen que siguin els vestits. A partir d'aquí, es posa en marxa tota una maquinària per crear, en tres dimensions, el que hi ha en un dibuix. Hi ha especialistes per trobar els teixits més resistents, que s'adaptin millor a les necessitats dels artistes i que compleixin els requeriments artístics segons la visió del creador de l'espectacle. És un gran conglomerat d'especialistes i de gran tecnologia. És més, quan l'espectacle toca la carretera i els xous
es van succeint és quan anem veient si hi ha coses que es puguin millorar; tant a nivell artístic (sempre en coordinació amb el dissenyador i amb el director artístic) com a nivell funcional, perquè l'artista s'oblidi del que porta quan actua.
És a partir d'aquí que entre en escena el cap de vestuari, o sigui, en la pràctica de l'espectacle?
Exacte. Amb el dia a dia l'espectacle va evolucionant, i a vegades es comprova que al disseny inicial cal fer-hi alguns retocs, o bé perquè visualment no transmet el que se li demana o perquè pot afectar la mobilitat perquè l'artista pugui actuar. Coordinar l'equip de set persones, les prioritats en cada àmbit, ja siguin vestits, barrets, perruques, sabates, maquillatge... Estar en constant contacte amb l'estudi de Montreal per coordinar quines peces ens faran falta, problemes o solucions que podem trobar en el dia a dia.
És molt exigent amb la feina?
Quan era un vailet, recordo estar mirant la televisió amb el meu avi, i veure més d'una vegada una frase que es va fer popular i que em va quedar gravada: “la feina ben feta no té fronteres.” Això i el fet d'haver hagut d'estar molts anys fent de tot per poder arribar a final de mes, i després sortir-me la feina al Cirque, em van ensenyar que treballant molt i amb rigor, moltes vegades aquesta feina dóna els seus fruits. Sí, sóc molt exigent, però és l'única manera d'aconseguir els millors resultats i, d'altra banda, l'empresa requereix el màxim esforç per poder oferir una màxima qualitat.
Ara que deixarà el Cirque du Soleil, de tots els espectacles en què ha treballat, amb quin es quedaria?
Mmm... difícil elecció, però crec que Kooza, no perquè sigui l'últim o perquè ara que estem a Salou em toqui fer promoció, sinó perquè a part de ser un espectacle molt potent, amb actes boníssims, un vestuari i música fantàstics, el que em quedarà més gravat i m'emportaré amb mi és la qualitat humana i l'amistat de la gent que hi treballa, ja siguin artistes, tècnics, cuiners... Allò que es diu treballar en equip, en els espectacles del Cirque du Soleil, és bàsic. I la veritat és que hi hem fet molts bons amics.
Ja tenen decidit amb la seva dona, què faran?
Sí, a partir d'aquest setembre ens instal·larem a Barcelona i muntarem un estudi. La nostra intenció es fer vestuari per artistes de circ que treballen pel seu compte, companyies de teatre, el que surti.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
