D'entrada, reduir despeses

«Hem de reduir les despeses!», diu ell preocupat. «No es ven res i els calaixos fan pena», hi afegeix. Ho diu durant la sobretaula de dinar, amb tota la família, el primer diumenge que passen a Girona un cop han tornat de Llafranc, on han estat dos mesos llargs. Ell i el fill gran, excepte l'agost, només els caps de setmana. «Viure com ho hem fet fins ara s'ha acabat», fa saber a l'esposa, la sogra i els tres fills, corpresos. La serventa peruana fa festa. El fill gran treballa en el negoci familiar i els altres dos estudien a la UdG. L'esposa fa cafeteries, botigues, vida social i quelcom de casa. La sogra ajuda durant el matí i les tardes les passa al casal de jubilats. Té una propietat a Aiguaviva que serà per als néts. Prudent, no els ha fet donació en vida.

Amb les despeses obligades no s'hi pot fer res. El problema és la compra per a la vida diària. «Com podem gastar menys –crida ella– si només voleu verdura i fruita acabada de collir, oli verge i ous de pagès. Del xai, només les costelles i de la vedella, tall rodó, mitjana i filet. Del porc, botifarres i llibret. Els pollastres, de can Prat. Sardina, lluces o verat? Ha de ser lluç, rap, llobarro, turbot o gambes. Congelats? I ara! Sovint rebosteria i magnums a totes hores. Com ho he de fer», diu excitada. «I del vi de reserva, què», rebla. «Bé: tens raó», diu ell, i enceta tema: «Els dies de festa dinarem a casa. Prou rallye de restaurants.» Ella replica: «Gràcies; l'únic dia que no entrava a la cuina...» La sogra, ben espantada, diu, generosa: «Si cal, puc vendre unes vessanes de la finca d'Aiguaviva.» No caldrà, és clar.

Ell no ho té fàcil. El fill gran (24 anys) no admet retalls a l'assignació. Amb l'amiga fixa fa sortides a l'estranger i de divendres a la nit fins al dilluns a la matinada gasta molts euros. El de 18 anys el segueix de prop. «No podem pas fer el ridícul», fan convençuts. De la nena de 16 anys estan perdent-ne el control. Com totes i tothom, vaja!

El problema s'agreuja quan parlen del que «es porta» i altres coses intocables d'ella. A cada comentari dispara: «I tu, bé que vas al golf, i a cacera!» La noia destapa una iniciativa: «Per cap d'any anem al concert de Viena. Ja ho tenim reservat», diu. Ell pregunta: «Amb qui n'has parlat, del viatge?» Amb ningú: era una sorpresa. Bé: n'ha parlat amb la colla, la senyora VISA i el senyor internet, és clar. Els col·legues de les noves generacions.

Les classes mitjana i treballadora tindran debats semblants als seus nivells. No serà fàcil ajustar les despeses a una situació ben poc definida. El més difícil, però, serà canviar la nostra mentalitat imbuïda de l'art de saber viure, peculiaritat que es detecta viatjant pel món i comparant. Plana una incògnita: els catalans hem superat atemptats de tota mena a la nostra identitat, llibertat i dignitat, i estem entrenats. Ara bé, aquesta és una situació nova «que no ve de Madrid». Superarem la crisi, que en realitat és un problema tècnic, econòmic i administratiu, amb repercussions socials profundes? Tot fa pensar que sí.