Mestres als masos

El guardó atorgat fa uns mesos al documental “Las maestras de la República” representa el contrapunt a la política de la dreta que ens governa, tant des del punt de mira de la memòria històrica, com també per destacar el paper que l'ensenyament primari en el procés de construir societats lliures, crítiques, laiques i, tanmateix, de provada eficàcia.

El documental es ve projectant a molts indrets, centrat al paper de les dones en aquella empenta modernitzadora, serveix per reivindicar la tasca dels mestres, molts, hem d'insistir de nou, dels quals patiren la dura repressió de la dictadura, amb sancions, i en ocasions amb penes que anaren fins la mort.

Passada la nit del franquisme molts dels continguts didàctics i de les iniciatives pedagògiques encetats durant la curta primavera de l' etapa republicana, amb algun parèntesi, com fou el bienni negre, hem anat recuperant el temps perdut i a hores d'ara, com continuem avançant, malgrat personatges com el Ministre Wert.

No cal dir més, la tasca de la II República en matèria educativa ha estat reconeguda pel món acadèmic i els historiadors, òbviament, la dreta cavernícola s'obstina en ignorar-la.

El cas és que hem projectat el documental a Vilafamés, reparant-ne a la peculiaritat del fet a les comarques del nord, ja que durant aquell període el fenomen de la disseminació de la població en nuclis de masos era una realitat important, de tal forma que hi ha havia una ampla població fora del nucli urbà municipi, davant d'eixa situació es crearien unes escoles per aquesta població, sense llum i a pocs kilòmetres, de forma que sovint les i els mestres tornaven al poble a pernoctar, els xiquets i les xiquetes, per seu compte feien cames per anar al “cole”. Tenim el testimoni d'Enric Soler i Godes que fou mestre a San Joan de Moró, aleshores part del municipi de Vilafamés.

Pels anys setanta encara vaig veure algunes escoles abandonades, fins i tot, amb el mobiliari escolar i la pissarra, la gran majoria oblidades van caure, darrerament en algun lloc s'han recuperat algunes i serveixen com a mostra d'un passat que resulta útil tenir present. Al nostre cas, el de Vilafamés, hi havia la del Caragol, la de la Basseta i la de les Oronetes, la primera esmentada fou enderrocada i amb fons municipals es feu una reconstrucció bastant discutible, ara esta buida, sense ús i de nou abandonada.

Al meu parer, recuperar eixa memòria, la dels mestres que van encetar la generalització de l' escola pública com eina de modernitat, podria ser una iniciativa, com han fet en altres llocs, pocs de moment, jo he vist una rehabilitada a Titaguas i altra a Ademús, seria una forma de generar interès per l'ensenyament, i, naturalment de fer justícia a la feina dels professionals del magisteri.

Ara que de nou tenim que reivindicar l'escola pública, laica i de qualitat, vinculada al territori, a la seua cultura i llengua, recuperar aquella memòria cobra més sentit.