De veritat algú la defensa?

Han passat 25 anys des que es va aprovar. Temo, però, que, quan ja necessitaríem una nova convenció de les Nacions Unides sobre els drets dels infants, constatem que, en societats com la de Catalunya, se n'ha fet una aplicació molt deficitària, amb recances. Només cal comprovar com, en els moments de crisi, la infància queda situada al final, pateix més que ningú els empobriments i les desigualtats, salta dels pressupostos a les loteries, és atesa des de la perspectiva de la solidaritat benèfica i no des de l'obligada restauració de la justícia.

En aquests 25 anys, sempre que pronunciàvem la paraula drets algun adult insistia a parlar dels deures, com si tots els drets que reconeix la convenció fossin regals i no obligacions adultes per possibilitar que siguin persones, ciutadans que conviuen amb d'altres. És ben cert que en moltes lleis es parla de l'“interès primordial del menor”, però no n'hi ha cap en què es descrigui com es pot mesurar. Segueix sent una expressió buida que fan servir els grans per mantenir el control.

La gran novetat del text era, fa 25 anys, acceptar que poden i han de poder ser subjectes actius, amb dret a reclamar els seus drets. Ja no es tractava de protegir-los, sinó de posar al seu abast instruments per reclamar i exigir poder tenir infància i futur. Però no hem estat capaços ni de donar validesa legal a una instància que només firmi un nen. Si intenten exigir ser escoltats començaran una aventura burocràtica impossible.

Vista la facilitat amb què la infància paga qualsevol crisi amb permís de l'autoritat, he de reclamar de nou que alguna figura institucional estigui totalment i singularment al seu favor. Els documents d'aplicació de la convenció reclamen des dels inicis posar en marxa defensors singulars i específics per als infants i adolescents. Figures reconegudes al seu favor, portaveus de les seves veus, facilitadores de les seves reclamacions davant tribunals i administracions. Els nòrdics en què tant ens emmirallem ho van fer de seguida, seguits a poc a poc per un grup significatiu de països europeus. Aquí no. Els diversos síndics s'hi han oposat amb estranyes mirades adultes geloses de la seva àrea de poder, menystenidors de la singularitat de la infància. L'última llei d'infància va crear un succedani o “procurador” que ni tan sols ha entrat en funcionament. Qui tem que una figura adulta estigui sempre de part dels infants, dedicada només als infants?

Balanç molt pobre. 25 anys no han servit encara ni per obligar els adults a mirar-se el món també amb ulls d'infant.