Valents de grans capacitats
Quatre persones amb discapacitat intel·lectual relaten com han vist vulnerats els seus drets a l'escola, la feina i a casa
Reivindiquen una educació inclusiva i també oportunitats per equivocar-se com tothom
Dincatdóna veu a les persones amb discapacitat perquè coneguin i puguin defensar els seus drets
Qui millor que Xavier Borràs, Montse García, Carol Mir i Andy Trias per explicar en primera persona com se sent un nano amb discapacitat intel·lectual quan l'aparten dels seus companys perquè no segueix amb prou facilitat el ritme de la classe o una noia quan la criden per fer una prova de feina en una perruqueria i no li deixen ni tan sols rentar un cap? Ningú. En Xavier i l'Andy van recordar els problemes de son que van tenir de petits perquè no podien fer anglès i matemàtiques amb la resta de la classe, la Carol va explicar la seva decepció quan un perruquer no li va donar cap oportunitat per demostrar les seves habitats i la Montse va reviure la frustració d'haver de tornar a casa a les vuit del vespre mentre les seves germanes podien tornar més tard. Tots quatre van donar
el seu testimoni en un acte organitzat per Dincat (Discapacitat
Intel·lectual Catalunya) a l'Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, dimarts, vigília del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.
Que les persones amb discapacitat coneguin els seus drets i, alhora, els sàpiguen reclamar és una de les línies de treball de Dincat. Les vivències d'en Xavier, la Montse, la Carol i l'Andy serveixen, precisament, per a això: per detectar en quines ocasions s'han sentit menystinguts i veure com s'hi pot posar remei. Ells mateixos reclamen més recursos i més oportunitats per a les persones com ells en l'educació, l'accés al treball, el camí cap a la vida independent i, en definitiva, per aconseguir una veritable inclusió.
Són quatre testimonis patidors d'una escola no inclusiva , de famílies sobreprotectores en excés i d'un mercat laboral de difícil accés. Són quatre persones que es van rebel·lar, van dir “això no és just” i se'n van sortir. “Jo faré la meva vida us agradi o no”, va plantejar un bon dia la Montse a la seva mare. “No hi penso tornar. No m'heu donat cap oportunitat”, li va contestar la Carol al fill del perruquer quan la va trucar per dir-li que sí, que podia anar a fer la prova per a la feina. I l'Andy utilitza una frase divertida per reafirmar-se: “Em pot fer mal la panxa o el genoll com a qualsevol altre, però no és perquè tingui una discapacitat.”
L'adjunta als Síndic de Greuges per a Infància, Maria Jesús Larios, va admetre la falta de recursos per facilitar una veritable inclusió i va afegir-hi que també cal “un canvi de xip” de la societat. Mayka Garnica, mare d'una nena de 8 anys amb discapacitat, va demanar als quatre testimonis que seguissin lluitant com han fet fins ara, mentre que el periodista Joan Maria Pou, conductor de l'acte, els va agrair emocionat el relat de les seves vivències. “Sou uns valents”, va resumir.
