L'Institut Enric Valor de Silla homenatjà Eduard Zaragozà

El passat divendres 5 de desembre a Silla, va ser dia de premis i homenatges. Aquest divendres no va ser diferent i, a més, va ser molt especial. A l'IES Enric Valor és va rendir homenatge a Eduard Zaragozà Camarena, un mestre, un company, un amic.

Tots volien a Eduard, però ningú s'imaginava que la Sala d'Actes de l'IES Enric Valor anava a plenar-se de gom a gom. No hi havia racó en que no hi haguera gent. No hi havia encaixades de mans i abraçades suficients per a transmetre les emocions que tothom sentia al passar la porta principal i entrar al corredor de l'Institut que, com assegura la seua familia, “era la segona casa d'Eduard”. I això el divendres es va notar.

Amb Elvira Simeón com a Mantenidora, va començar un acte ple de records i emocions. La cançò “Venim del nord, venim del sud”, de Lluís Llach i interpretada pels cors dels dos instituts de Silla sota la direcció de Nieves Pérez i David Reig, va posar les primeres notes a aquest emotiu i merescut tribut.

Eduard Zaragozà era professor per vocació. L'any 1995 va arribar a l'Enric Valor, on era Vicedirector des de juliol de 2006. “La seua imatge dalt de la bicicleta, arreglant qualsevol desperfecte de l'Institut o ajudant als altres segueix estant molt viva”, contava Elvira Simeón. Eduard, a més de fer classe, sempre tenia la porta del seu despatx oberta als alumnes. És per això que els parlaments d'alguns dels que van aprendre d'ell a les aules varen estar plens d'anècdotes i històries molt personals.

Continuant amb el programa previst, el cor de l'IES Enric Valor, els seus companys durant els darrers vint anys, amb la imatge d'Eduard tocant la seua guitarra al fons, va interpretar “Knocking on heavens door”, una cançó de Bob Dylan. I ho varen fer per dos raons fonamentals: “perquè era una de les cançons favorites d'Eduard i perquè va ser l'última cançó que cantàrem amb ell”, asseguraren.

L'amistat d'Eduard “era sempre altruista i desinteressada, inesgotable, permanent, fora del perill del pas del temps o d'oblits, oportuna i de vegades sorprenent i, sobre tot, reconfortant”. Els amics d'Eduard varen estar representats a l'escenari per dos dels seus amics més pròxims, Abelard Saragossà i Gloria Marcos. Tots dos varen ficar una càrrega molt emotiva i divertida als seus discursos. Tots dos recordaren als presents la vena valenciana, de camp i d'esquerres que Eduard duia per muntera. Tots dos no volgueren deixar de parlar de l'energia i les ganes de viure que Eduard en tenia, de la seua bondat i de la seua honestedat.

Eduard era l'ànima de l'Institut. Eduard feia classe als alumnes, era la seua passió, però Eduard també els escoltava i els aconsellava. Eduard era company dels companys, era l'amic que “mai ficava problemes i sempre tenia solucions”. Eduard era “l'amo” del taller de tecnologia, però també era l'amo del tornavís, “coneixia com funcionava tot, coneixia els racons de l'Institut que ningú sabia que existien”, recordava Joan Domènech, Director de l'Enric Valor, a més de company, amic i cunyat d'Eduard.

Joan conta que “en l'aventura de l'Enric Valor, Eduard ho ha sigut tot”, que l'Institut era una de les seues passions i que , sempre en un aparent segon pla, s'ocupava de tot el que els altres eren incapaços d'ocupar-se. Joan va voler destacar la capacitat d'Eduard d'estar a disposició del que el necessitara, així com la seua paciència infinita i el seu somriure, “sempre procurant que les persones que estaven al seu voltant estigueren bé, perquè d'això depenia que ella també estiguera bé”.

Domènech, a més, va aprofitar aquest moment per dedicar l'acte de tribut a Eduard a “tots els bons professors, a totes les persones que han treballat, treballen i treballaran a l'ensenyament públic”. Els escrits que els alumnes d'Eduard varen escriure, segons el Director de l'Institut, “deixen molt clar allò que ells pensen que és un bon professor: qui es preocupa per ells, qui ensenya amb el exemple, qui és generós, just i honest, qui és sincer i autèntic, qui fascina amb el seu talent, qui ensenya amb la seua presència... I així era Eduard, un excel·lent professor”.

El propi director de l'Institut Enric Valor va voler finalitzar el seu parlament afegint la importància de l'acte que el divendres celebraven. En un acord per unanimitat del Claustre del professorat i del Consell Escolar, contava Domènech, es va decidir dedicar l'espai més important del centre a Eduard i es per això que la Sala d'Actes de l'Institut és ara la “Sala d'Actes Eduard Zaragozà”. D'aquesta manera els noms d'Enric Valor i d'Eduard Zaragozà queden units per a sempre, “el d'Enric Valor dóna nom al continent, el d'Eduard al contingut”, concloïa Joan Domènech.