Una història de voluntat
L'Imad és un noi extutelat que viu en un pis compartit i que es prepara per ser independent
En un accident va perdre les dues mans i ara pinta amb la boca
Ha venut quadres per poder visitar la família
Si hi acaba posant la mateixa empenta que ha posat fins ara en tot el que s'ha plantejat, l'Imad Benoua podria ser educador o treballador social. De moment només és un somni. Per ara, estudia un grau mitjà de comerç i confia que li serveixi per trobar feina ben aviat. Quan faci 21 anys –en té 20– se li acabarà la cobertura com a extutelat per la Generalitat. “Ara tinc un lloc on dormir, el menjar assegurat, uns estudis... Aviat m'hauré d'espavilar”, comenta. Es posa seriós, tot i que està acostumat a superar dificultats. Un viatge amb pastera, sobreviure a Europa com a menor no acompanyat i l'atropellament d'un tren que el va deixar sense mans.
Començant pel començament, l'Imad va marxar d'Algèria quan tenia 16 anys d'amagat de la família i seguint “el somni d'Europa i de la ciutat del Barça”. La pastera va haver de ser rescatada. Els companys de viatge van ser retornats a l'Àfrica, però ell, no, perquè era menor d'edat. Va passar per Múrcia i va arribar a Barcelona. Molts nanos critiquen el sistema de funcionament dels centres d'atenció a la infància, però l'Imad ho matisa. “Depèn molt dels educadors que t'hi trobis i també de l'actitud del xaval –diu–. Si compleixes les normes i actues amb respecte, el tracte és bo.” Assegura que, com a mínim, ell va aprofitar totes les coses bones que hi va trobar. Quan feia poc que havia arribat, però, va perdre les dues mans quan el va atropellar un tren. “Estic molt agraït als professionals de l'hospital Parc Taulí de Sabadell. Em van dur allà perquè hi ha els millors i vaig tenir sort”, insisteix. Molts mesos a l'hospital li van deixar temps per reflexionar. “Vaig créixer”, resumeix. Va agafar força per guanyar mobilitat amb la pinça que li van implantar i va anar recuperant autonomia. Va aprendre a escriure i a dibuixar amb la boca. “Em vaig haver d'espavilar.”
Fer 18 anys significa deixar d'estar tutelat. És com si a un jove la família li digués: “Apa, nano. T'has fet gran. Tu mateix.” Quan va sortir de l'hospital a l'Imad li faltaven dos mesos per fer els 18 anys i va anar a viure a un pis compartit de la Fundació Mercè Fontanilles en el programa de suport per a joves extutelats. Ara estudia, pinta i surt amb els amics. Abans de l'estiu va fer una exposició i amb els diners dels quadres que va vendre ha pogut tornar a Algèria. Ha tornat a veure la família després de més de quatre anys i ha conegut el seu germà petit, que només havia vist en foto.