La feina d'acompanyar

Era l'estiu del 2013, estava de viatge a Barcelona amb la seva filla i entre visita turística i visita turística va voler passar per la seu de Càritas. Aquella Càritas que molts anys enrere –el 1947– l'havia ajudat en un moment difícil. Aquesta dona de Barcelona que es vol mantenir en l'anonimat va emigrar el 1947 amb el seu marit al Brasil. Buscant una feina i una vida millor. No es podien ni tan sols pagar el vaixell i l'entitat social els va ajudar. Les coses els van anar bé. Allà van treballar i formar una família. S'havia promès a si mateixa que si tornava algun dia ho havia d'agrair. I ho va fer. “Tot i tenir 87 anys recordava molts detalls de com havien anat les coses, de qui l'havia atès... –explica la coordinadora de Càritas a Ciutat Vella i el Poble-sec, Juana Martín–. Volia retornar part del que Càritas li va donar quan ho necessitava i es va fer sòcia.” Ho explica amb emoció i és com si ho tornés a viure mentre va parlant. Aquesta persona anònima i Juana Martín formen part dels 70 anys de Càritas a Barcelona. Una història gran formada per petites històries de patiment, de dificultats, però també de solucions i d'alegries.

Pere Villellas treballa des de principis dels noranta en la recepció i també fent tasques administratives a l'edifici de Càritas a la plaça Nova, al costat de la catedral de Barcelona. “Quan vaig començar la majoria de persones que entraven tenien un perfil molt concret de temps al carrer –recorda–, però això va anar canviant, perquè les que es queden al carrer ara són persones que tenien una vida molt normalitzada.” En el cas de Fadoua Afailal, que treballa al departament d'immigració des del 2003, explica que ara atenen famílies d'origen immigrant que van fer reagrupament a mitjan noranta perquè tenien una feina i una situació estable, però que amb la crisi han quedat a l'atur i en situació d'irregularitat. La seva història també és curiosa, perquè quan amb dotze anys va arribar de Tànger a Sant Boi de Llobregat la treballadora social que va atendre la seva família va ser Juana Martín. “Era una nena que venia amb un bon expedient acadèmic i tant la seva mare com jo vam lluitar perquè seguís estudiant”, recorda.

La Juana, en Pere i la Fadoua es consideren uns privilegiats de formar part de la història de Càritas. “Sí, molt”, contesten alhora a la pregunta de si estan contents amb la seva feina. “Sobretot quan veus que algú que acompanyes se'n surt, és molt bonic!”, concreta la Fadoua. En Pere rep sovint visites d'antics usuaris que només passen per saludar-lo. “Saben que aquí sempre els escoltem”, diu. “Em sembla que un gran valor de Càritas és que el que diu ho fa. I aquesta coherència la gent la té molt en compte”, subratlla la Juana, i insisteix que més enllà de l'assistencialisme l'essència de l'entitat és adaptar-se a les situacions i acompanyar les persones en el moment que ho necessiten perquè recuperin la seva dignitat i una vida autònoma.