MARTÍ SABRIÀ
GERENT DE LA UNIÓ D'HOSTALERIA I TURISME COSTA BRAVA CENTRE
Gastronomia i turisme, trenta anys de bracet “Vam ensenyar la cuina que ens agradava fer a la gent del país”
La Mostra Gastronòmica de l'Empordanet va ser l'embrió, a mitjan anys vuitanta, de les jornades gastronòmiques que s'han estès arreu, i ja n'hi ha més de 60 a la demarcació
Les jornades gastronòmiques són una eina de promoció i prestigi ideada pel món de la restauració i la gastronomia, un mitjà que contribueix a fer realitat l'eterna voluntat de desestacionalització que té l'empresariat català del turisme i la restauració. El país ha creat en les últimes dècades bocafins i admiradors dels fogons i la bona taula, i Catalunya ha descobert que l'art no és només a les galeries i als museus. Però no sempre ha estat així. Fa trenta anys, la cuina –menjar bé– s'entenia com un acte festiu que sovint era més a prop de deglutir en abundància com a necessitat biològica primària que no pas de la sublimitat. Els catalans menjàvem bé, però ho fèiem en la intimitat.
En el context de la Catalunya democràtica que trucava a la porta d'Europa ja amb molta força, es tendia a enfortir l'autoestima, a ensenyar el bo i millor de nosaltres mateixos al món. En aquest panorama de país, va créixer la idea el 1983 de crear la Mostra Gastronòmica de l'Empordanet, una trobada anual que reunia diversos cuiners i que va servir uns quants anys per experimentar amb la necessitat de reivindicar la varietat de productes, plats i criteris de la cuina de l'Empordà a mitjan anys vuitanta.
Aviat, però, es va descobrir que el format –una mostra itinerant (a Peratallada, a Calella o a Platja d'Aro), amb cuiners, productors i experts diversos– suposava un esforç majúscul que quedava fos en unes hores. Un dels impulsors, l'actual gerent de la Unió d'Hostaleria i Turisme Costa Brava Centre, Martí Sabrià, recorda com, després d'unes quantes experiències, van descobrir que “calia trobar una fórmula que vinculés el territori i el producte, i que es desenvolupés al llarg de quatre, cinc, sis o vuit setmanes”. La durada òptima va sortir d'un estudi.
La primera de totes les campanyes gastronòmiques gironines va néixer a l'Empordà –d'allà va partir la idea que fos exportable– i, curiosament, tot i ser la més peculiar, manté ferm l'èxit des de l'inici fins ara mateix. L'aposta d'aquell 1992 va ser arriscada. “[La garoina] Era un producte rar que ni tan sols es portava a la llotja. A més, per menjar-ne a taula, calia anar a França. Aquí era un producte per a la gent del país que no es comercialitzava.” Aquella experiència en va portar d'altres, totes vinculant territori i fogons: la primera campanya de la gamba es va fer a Calonge (1993) i ja l'any següent es va vincular a Palamós. La va seguir el peix de roca de Begur i l'arròs de Pals. Coincidint amb el Congrés Català de Cuina, es va buscar un municipi per a cada producte. La tutela que exercia la cuina de l'Empordanet sobre les campanyes gastronòmiques va deixar d'existir el 1996.
Els ajuntaments i els responsables de Promoció Econòmica de les poblacions van agafar el relleu. Un exemple de com han evolucionat aquestes jornades es troba a l'origen, al Baix Empordà. L'Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell (IPEP) impulsa ara dues campanyes: la de les garoines i la del niu (plat típic palafrugellenc). El regidor Albert Gómez n'explica les peculiaritats: “Són diferents. La garoinada és molt potent i és la més antiga. Atraiem gent amb l'excusa de les garoines. Amb el niu, en canvi, s'intenta més aviat reivindicar un plat molt nostre.” El denominador comú és vincular país i cuina i fer-la atractiva als visitants.
A totes les comarques gironines s'han popularitzat les campanyes gastronòmiques. El Patronat de Turisme Girona Costa Brava en té comptabilitzades més de seixanta, de les quals disset s'organitzen al Baix Empordà. La innovació porta en alguns casos a voler forçar l'èxit per la via del màrqueting.
Les angules del Ter, amb l'esperit dels orígens
El xef d'Es Portal de Pals, Joan Carles Sánchez, està convençut que les campanyes gastronòmiques serveixen per relacionar el territori amb alguna cosa particular de la zona. “S'ha anat degradant la idea inicial. No es poden fer campanyes de l'arròs on no hi ha arròs, per exemple”, assegura. Sánchez afirma que les que tenen més sentit també tenen més èxit. “Cuinem perquè és el nostre negoci. Però, quan sortim a promocionar la nostra cuina a fora, defensem el nostre territori. Si no és així, no té sentit”, assegura. La clau és la “potenciació del producte local”. La jove campanya de les angules que impulsen a Pals n'és un exemple.