Colldejou ('Les ciutats del món')
Baixant de la Mola, per davall del cingle, guanyat per la tebior d'un recer, s'ha aturat el vilatge de Colldejou. Per damunt de les seves teulades hi ha els ermots, els grans boscos, l'arborament titànic del cap arrodonit de la cinglera. Part davall, es troben els vessants, de mena de gasius, eixuts i durs, contra els quals s'ha abraonat el pagès fins a fer-los amorosos i productius. Els pastors, amb llurs cabres negres i ovelles blanques, i els llenyaters, amb les mules cascavellejants, en eixir del poble, van rostos amunt. Els pagesos van margedes avall a corbar-se sota l'arbrat i a pentinar la terra amb l'arada o l'aixada.
El raïm de cases fa relliscadeta, brolla del roquer igual que el degotís d'una esquerda tenebrosa. Fa un parell de carrers planerament allargassats, esqueners de l'era de l'Escoda, que vigila teulades, i un altre de perpendicular, que va de corcoll fins a morir a les eres del Just i del Baptista. La placeta de l'església, simple enforc irregular de camins, baloconeja cara a la vall, que s'obre al pla del Camp, amb doble portell de blanques cingleres. Al davall del temple, uns quants edificis clamen per fer sorgir un altre carrer, però no rosat de la pedra a través de la calç blanca. La teuladeta sembla un mocador emporprat al cap d'una pagesa. No ha gosat aixecar-se massa, segur de no escaure-li de gallejar, posat com és l'ombra de penyals tan alterosos. Grassonet, sembla agenollar-se a la placeta, acotat per nuar-se la blanca espardenya.
Des dels darreres, el sarró d'estatges, càntir bru amb el broc tapat per un brot de romer, es veu amuntegadet i negrenc. Dels davants, l'església i el carrer-camí, d'una sola volada d'edificis, que li ve en seguimenta, es despleguen com un ventall clar. Riuen i rumbegen els murs fronterers emblanquinats o emblavits. Blau i blanc, que fa ressaltís el negrall de portes i finestres. Als carrers interiors, les cases tenen un mirar més senzill i no van tan presumides. Sense arrebossar, les pedres brunes visibles, semblen vestir samarra de pastor o gipó de porquerola.
Els dos grans cingles, el de la Mola i el de la serra de Llaveria, es troben cara a cara, amb la vila enxiquida al mig, dins el càlzer, talment un pollet espantat. Heus ací dos gegants, de front alterós, que es drecen un davant de l'altre, amb força igual. Al coll del Guix, que es cooreja damunt de Colldejou, ajunten les mans, baixos els braços, amb germanívola encaixada. La Mola, que guarda els seus aires jovenívols per la banda on hi ha posada la Torre de Fontalbella, ací velleja, bocatancada i sorruda. Té aire de fatiga. Apareix de testa per la Punta de Dalt, galta-pàl·lida, però viril, talment la proa puixant d'un pesant i feixuc navili, dalt d'una onada inflada per la tempesta.
La Serra de Llaveria, en canvi, amb la superba erecció de les dents arrodonides que xorraquegen el cel, té aire de joventut i sembla ornar-se amb el capell femení. Titànica arquimesa, dreça canelobres al cim. Presenta ample el pit i el front allargassat, que, amb orgullosa reialesa, és coronat de diadema. Els seus penyals són una quàdriga orgullosa reialesa, és coronat de diadema. Els seus penyals són una quàdriga que avança bel·licosa, arrossegant el carro nacarat d'un déu pagà, que el fa volar per l'espai. La cendrosa volior dels seus encrestaments és el gran encant del sot. Una capçalera historiada el presideix. És el retaule natural amb què es clou l'absis immens, que dibuixen les muntanyes, dins de les quals Colldejou apareix moix i arraulit, igual que un escolanet a les grades dels presbiteri.
Superbes muntanyes -La Mola, caparruda, i la Miranda, alada- qe esguarden eternament les blavors llunyanes per damunt de l'escorta de contraforts, talment generals, prínceps o reis, dalt de cavall, al bell mig de llur infanteria. Han vist llurs flancs, un dia verges, ésser guanyats amb aferrissament i perseverança per la gent habitadora de la humil vileta, que poden contemplar menyspreadorament des de la seva alterositat. A llurs ulls, els homenics golafres no han d'aparèixer gaire més grossos que les formiguetes, els escarabats o els escorpins dels seus mateixos pendissos. Estisorats els arbres, que són el seu pelatge, graonats els vessants massa abruptes amb margedes, aconduït el minúscul cabal de les fonts -sang que lleven llurs entranyes-, esgarrinxada tota llur pell pels camins giragonsejadors que els enfilen, s'han trobat abaltits i presoners. De lleons indòcils han passat, mica a mica, a domèstics gegantassos bonatxons.
¡Petit Colldejou, humil plat escudeller de terra negra posat en un prestatge, el teu afany ha retut les grans muntanyes i aquestes fruiten avui al teu profit! Els titans de pedra, als quals t'arredosses, poden mostrar externament llur aire desdenyós, rampellut i cellajunt, però en l'íntim del seu si són ara joiosos, ablanit el seu cor de roca, en sentir el teu pessigolleig, arrapadet com ets a llur pit com un fill nou nat. Igual que mares gegantasses, inflen llurs sines per nodrir-te i corben llur braç per sostenir-te enlaire.
Però lluny de compartir les humanes inquietuds, llurs figures de monstres petrificats esbandeixen una lliçó de serenitat i seny. Gegantassos mig adormits per la senectut tenen guanyada la pau, el repòs i la quietud. Els homes del poblet, en canvi, grumollets de terra de la Mola animada, enduts per l'ardor que els sublimitza, gesticulen, envegen, rabien, odien, ploren i riuen, sense pau, sense repòs, sense quietud, fins que generació darrera generació, no contents d'haver xopat els pendissos amb llurs suors, hi desfan llurs ossos, els quals, dins el gressol de la terra, tornen a esdevenir pedra de la Mola.
A les minves del març, Colldejou, sagal embrunit, en llevar-se, es refrega els ulls encara mig closos. Els obre i no veu reus, embolcallat per un mantell boirós, el qual, a mesura que el sol pren força, es desfà. mica a mica. Resten les crestes daurades sota d'un cel puríssim, quan el poble és encara dins la vaporosa blancor. Les roques feixugues de Llaveria i de la Mola senyoregen més altes i agosarades que la boira ingràvida. Aviat, però, el mantell davalla de pedra en pedra, igual que un blanc ramat d'ovelles cal al tard. Va destapant els condormits capçals que s'esbargeixen emboscats i humilien llurs testes sota la Mola i la Miranda. El poble resta uns moments en una zona indecisa. Apareixen les teulades negres com el on vi del veí del Priorat i es desenllençolen els carrers. El fum de les xemeneies sembla boira que hi hagi entrat dins dels portals de les cases, hagi pujat escales amunt i, xuclada per les campanes de la llar, sigui expel·lida en filagarses. És, entrat el matí, quan hom descobreix el fondal rosat, mig verdejant, mig color d'ocre. Els ametllers, ja ben fullosos, s'arrengleren en els secanets pàl·lids i envolten i envolten el grup d'edificis.
A les vores de les parades, l'arç espinós és florit de blanc. En els recers hi ha isolat algun presseguer ple de flors lila. Entre la graonada estesa dels avellaners que brotonen, drecen llur pompa blanca mant cirerer i manta pomera.
En girar de l'ala de serra que resguarda Colldejou, per la banda de la plana del Camp de Tarragona, hi ha un solc de Rifà, amb el coll Roig, on la Mola ajup el braç per tocar la blanca serra de l'Argentera. Aquesta s'allarga i s'aprima a semblança d'unes cames, que s'estiren entumides, amb el Montxó de Porpallers, igual que un genoll arrodonit i rogenc, i les Tosses que reüllen Colldejou de gairell, en dreçar llur testa per enfrontar-la amb la de la muntanya Blanca i aportaralar la vall. Al fons del badall hi ha l'erecció, darrera d'un roig de flama, on la Mare de Déu de la Roca i Sant Ramon serven llurs blanques capelles, retallades en la blavor esllanguida de la plana camperola i el mar difús.
