Pratdip ('Les ciutats del món')
Al bell mig d’un cercle de muntanyes, el caient abrupte de les quals fa pensar en una altura doble de la que realment tenen, el mateix que un tap gegant dispost per obstruir el trau d’un llarg i feréstec congost, hi ha isolada una peanya de roca amb les ruïnes d’un castell de balada, al cim. Igual que la testa d’un corser fogós, el penyal, tacat de rosa i de blau, es dreça amb el llom al darrera al cap d’un pujolet. Les cases de Pratdip enfilen els seus flancs, li cobreixen el llom i esbadellen portes i finestres tot voltant-li la gropa. Semblen anar en seguiment del monòlit que suporta el castell. Són un genet, dalt de la sella. Les múltiples teulades vermelles, les parets daurades amb els ulls esbatanats dels finestrals, posades unes damunt de les altres en esqueneta, són l’alegria del vas pregon, fet de cingleres de color esclarissat. Un campanaret triangular no s’aixeca gaire, temerós de ferir la suspicàcia de les dues ancianes torres emmerletades que, amb ell, sobrepugen l’amuntegament de cases. L’oratge s’enduu el fum cendrosenc de les xemeneies i l’espargeix fins a fer-li besar els merlets i les cloques.