Mots emmetzinats

L'albor fa ganyotes i la llum encara no n'està abillada per escapolir-se entre els bastiments. Quin privilegi, grimpar la solitud aparellada de torrenteres. Trempes la mirada, s'eixampla la coïssor del pit, el calfred de l'estèrnum. El pèndul solar bransoleja i davalla a plom cap a occident. Unes aus s'acuiten una mica embrollaires per la llicorella empescada pel blau, el miracle que és la vida en llurs ales vertiginoses, el cor et fa tentines, i és que potser tens més afinitat amb els ocells que amb la gent. L'esguard se t'hi extravia, giragonsa amb grops d'aire, la indiferència t'ennuega, estàs fastiguejada de tot plegat, tant se te'n dóna. Esborres els carrers, els edificis, la gent, ho envies tot a pastar fang. Alguns dies, ai! Alguns dies... Hui sols voldries enraonar amb la senyora mort, confabular esvorancs, adelitar-te amb el beuratge de l'oblit.

La manca d'empatia ens fa cruels, només hem de veure el poble grec i el torcebraç amb el poder financer europeu. De vegades s'escolta dir cada cosa, una tal Carolina, veges tu. De segur que no sap que la llengua ens eleva una miqueta per sobre del fet d'éssers animals, interpreta el nostre món, la imatge mental que tenim de la vida, si algú en fa burla menysprea el codi que una civilització fa servir, i les seues estructures mentals han de ser força sòrdides per garlar-ne a la lleugera. Els mots, el millor i el pitjor, massa vegades emmetzinats. És així com associes els conceptes, les evocacions, com ara la bèstia immoral que mirant-te als ulls diu que t'estima, i tot seguit la coltellada; lladres de l'ànima, de l'ombra dolça de l'esperança. Et vénen ganes de deixatar-te en el no-res com un glòbul d'aigua sobre la terra erma.

Però heus ací que en girar el cantó trobes Imma Martí, una mena de gaubança estiuenca us fa còmplices de la claredat, t'obsequia amb la revista del col·legi Almassaf: El guirigall. Una foto amb els alumnes de Quart de Primària t'abriva l'ímpetu, quina vesprada més esplèndida que passàreu parlant d' El malvat Pacuco. D'aquesta manera s'inicia la bugada dins teu, la mala herba fora, t'enaigua de bell nou la vitalitat. Aquesta mestra te'n du al cap d'altres que, com ella, encomanen el plaer de la lectura als seus deixebles, l'apassionament pels llibres, respecten els creadors, les persones. En són tants que no els podràs pensar tots en aquest moment, però maldes per fer-ho possible, i davant teu tens Unes espardenyes de jaragua i Josep Alemany, Jesús Giron, Josep Manel Vidal, Vicent Font, Alícia Aranda, Presen Ferrer, Elena Gregori, Alícia Benavent, Amparo Sancho, Virgínia Martínez, Juana Egea... Mestres, un vocable senzill i alhora sublim que descorda encanteris, i tot d'una entens que el verí d'algunes paraules, si més no ara mateix, no assolirà la ferida que puga esbordellar-te.

.

26 juny 2015