Espies, venjances i lleialtats
Jeroni Marín, de Planoles, publica Sírius’, la seva segona novel·la en mig any.
Després del seu debut literari amb El Maltès, Jeroni Marín torna pels camins del gènere negre amb Sírius, segona novel·la que publica en menys d’un any amb l’Editorial Gregal. Hi ha canvi de protagonistes i escenari respecte a la primera. De policies a espies, i dels paisatges italians impregnats d’art a l’Anglaterra actual i el Berlín de la Guerra Freda.
Sírius és l’estrella més brillant, encara que algunes vegades les boires no ens en deixen veure la claror. El títol és metàfora del que li succeeix a Duncan MacNeil, el protagonista del relat, un home en la frontera dels 70 anys a qui se li mor la seva dona, Helen, l’única persona que li importava de la seva vida. Poca gent sap, però, que aquell pacífic jubilat escocès que viu a Londres és un agent retirat del servei secret britànic, el famós MI6. I que la pèrdua del seu únic lligam amb el món activa una bomba: MacNeil posa en marxa un ajustament de comptes amb aquells que van participar en la seva última missió, un llunyà 1979 en el Berlín dels anys finals de la Guerra Freda. Fets que van ocórrer en aquell moment no s’arreglaran fins ara, explica Marín, que buscava un protagonista de qui ningú no en fes gaire cas, un home en segon o tercer pla a qui tothom dóna per acabat però que té encara les habilitats d’un agent: fer-se invisible i ser expeditiu. Els seus deutes no són amb els russos, els que eren a l’altra banda, sinó amb els seus antics companys: M’interessava un conflicte intern, per plantejar que més enllà de les lleialtats polítiques, les lleialtats personals són més importants per a alguns, diu l’autor ripollès. Si MacNeil actua per venjar una traïció, altres ho fan per mantenir una mentida que en el seu moment els va permetre pujar en l’escalafó.
Jeroni Marín es reconeix deutor de la novel·la clàssica del gènere amb John le Carré com a referència però sobretot del cinema, de films inspirats en els seus relats com La casa Rússia o El talp. I al crear el seu protagonista, s’imagina una persona com el Sean Connery d’Els Intocables. Referències estètiques que impregnen un relat amb ritme. No amb accions trepidants ni espectaculars, però sí amb una successió d’esdeveniments que explica amb la mateixa precisió i rapidesa amb què Duncan MacNeil executa les seves accions. Marín admet que es troba còmode en el gènere negre, però, com ja va passar a El Maltès, no veu el seu espia convertit en personatge central d’altres novel·les. Tot i que m’ho he passat molt bé amb ell, explica.
La gestació de Sírius es va produir just després d’acabat El Maltès, però s’han publicat només amb uns mesos de separació perquè va portar-les juntes a l’editor. Gregal va fer una aposta poc habitual per un escriptor nou, que fins llavors era conegut només pels seus treballs com a historiador especialista en la industrialització. Jeroni Marín té clar que tornarà a escriure: de moment s’ha pres una pausa, però ja pensa en el marc de la seva propera història, el final de la Segona Guerra Mundial i un batalló alemany en retirada.
