Ventura Pons estrena El virus de la por’ sobre un text de Josep M. Miró
L’obra teatral El principi d’Arquímedes’, del dramaturg de Prats, va inspirar el cineasta.
Ventura Pons, inquiet seguidor no només del cinema sinó de les sales alternatives de teatre, es va deixar caure ara fa tres anys a la Sala Beckett de Barcelona, on es representava ’El principi d’Arquímedes’, de Josep M. Miró. El cineasta no coneixia personalment el dramaturg de Prats de Lluçanès, però el seu text el va seduir d’immediat. L’autoria catalana contemporània és molt bona... vaig veure aquells quatre actors com en un plànol general i em va agradar. Acabava de néixer la llavor d’’El virus de la por’, adaptació al cinema del text de Miró que s’acaba d’estrenar als cinemes de Catalunya. I dimarts, Ventura Pons va ser al cinema Vigatà de Vic, on es projectava la pel·lícula.
El projecte ha trigat tres anys a caminar, des d’aquella nit a la Sala Beckett. Les estem passant magres... ens han robat la cartera, però no ens robaran les ganes de treballar i l’ofici, afirma. Ara el film ha vist la llum, en una adaptació del mateix Ventura Pons que segueix la línia bàsica de la història original: la d’un monitor de natació que per consolar un nen esporuguit que no s’ha volgut llançar a l’aigua l’abraça i li fa un petó. El gest, però sobretot les lectures que en fan els pares, desencadenen una espiral endimoniada. Ventura Pons creu que en aquesta història no hi ha ni bons ni dolents, hi ha comportaments socials que han canviat. Preguntant-se el perquè de l’èxit de l’obra, que en tres anys ha fet camí per mig món, arriba a una conclusió: Té alguna cosa que la fa absolutament contemporània, la història no és la denúncia... parla de la societat. De fets com les xarxes socials, que tenen el seu costat bo però també un altre costat letal. A Ventura Pons el sorprèn: No pensava veure aquesta evolució cap a la falta de privacitat. Que no comprovar la veracitat d’una història pugui portar conseqüències tan greus. ’El virus de la por’, i ’El principi d’Arquímedes’, és al capdavall la història de com es pot acabar amb la vida d’una persona en una hora i mitja, sigui pel motiu que sigui... quina societat hem fet?.
Ventura Pons va escollir per interpretar la pel·lícula els mateixos actors que protagonitzaven l’obra de teatre. El vigatà Santi Ricart, establert de fa anys a Terrassa, interpreta el paper del monitor, acompanyat per Albert Ausellé, Ruben Batalla i Roser de Eguia, als quals s’han afegit ara alguns actors més. He adaptat vuit obres de teatre al cinema, però mai havia fet això de treballar amb els mateixos actors, cosa que es fa molt als Estats Units. Ho ha trobat estimulant, perquè ha significat un canvi de registre: posar-se davant la càmera. Ell mateix ho ha fet també: el relat de Miró, vist pels ulls de Pons. Una pel·lícula ha de ser la mirada que projecta el director sobre la història.
D’’El principi d’Arquímedes’ se n’han fet ja 16 traduccions, que s’han concretat de moment en 14 adaptacions teatrals. Les últimes han estat a Montevideo (Uruguai) i a Miami, en una versió latina que després anirà a Chicago i Nova York. A Buenos Aires, va estar vuit mesos en cartellera. Estic content que tingui la vida que té, però se’m fa un punt estrany veure el que jo he escrit en una altra forma, tant si és al teatre com al cinema, diu Josep M. Miró, ara ja centrat en altres projectes (al Grec va estrenar Neus Català, un cel de plom, sobre la figura de la centenària expresonera de Ravensbrück). La pel·lícula va pel mateix camí internacional: estrenada a Toronto, ara ja l’esperen a festivals de Chicago i Bogotà.
