la crònica

La justícia social

«Avui necessitem més que mai –la xifra de desvalguts creix a escala mundial– arribar a un món on imperi la justícia social»

El títol, en aquest cas, l'he escollit pensant, lògicament, en el seu significat ras i curt però també en honor a una publicació periòdica que sortí a Reus del 1910 al 1916, fundada, promocionada, administrada i, en part, redactada pel molt destacat reusenc Josep Recasens i Mercadé (Reus, 1883-1954), socialista modèlic, un periòdic que ell mateix refundà més tard a Barcelona amb altres companys i que es publicà del 1923 al 1926. El títol sempre es refereix a aquella mena de justícia desitjable des de tots els punts de l'humanitarisme, àdhuc (mot, aquest darrer, utilitzat en honor d'Espriu i de Montilla) per aquells que, sense saber-ne ni les paraules que la designen, clamen contra la misèria que els ofega.

El senyor Josep Recasens i Mercadé, d'origen obrer i després intel·lectual socialista de vida i recorreguts impecables i admirables, reusenc ancorat sempre a Reus, des d'on –ho entenia així–, per major coneixement de causa a través del seu paisanatge, podia ser més pregonament universalista que en qualsevol altre lloc. El senyor Josep Recasens, de seguida que va poder, llençà el seu crit d'alarma, que no era un crit de guerra sinó de pau, a través del títol del seu periòdic, La Justícia Social, després Justícia Social, que és el que exigia llavors la humanitat i que a Europa es feia sentir molt més que avui. Ara, a punt d'arribar al centenari de quan s'inicià la publicació, aquest crit és tan necessari com fa cent anys. Avui necessitem més que mai –la xifra de desvalguts creix a escala mundial– arribar a un món on imperi la justícia social. I no parlem del tercer món, parlem de moment del nostre, del nostre estat d'autonomies malgirbades, de federalisme frustrat, d'economies suïcides, de corrupcions tolerades i, segons com, aplaudides, amb una classe política que hauria de tenir una majoria de polítics abnegats, mentre que –hi ha la sospita molt estesa i ningú, cap partit, ho desmenteix– abunden els polítics aprofitats. Hi ha justícia social o alguna cosa que s'hi assembli? De cap manera. A sobre, per gran desgràcia, som un poble que tolerem sense vergonya, sense estupor ni protesta, fets d'una índole escandalosament humiliant per a la comunitat. Per exemple, no pas únic: aquestes darreres setmanes, tots els mitjans de comunicació ens han fet saber que un alt dirigent de la banca privada (el poder fàctic que ens condueix a una possible ruïna) ha accedit a una jubilació per la qual cobrarà tres milions d'euros a l'any i això es fa públic com una notícia a celebrar dintre d'una societat on hi ha pensions de jubilació d'una misèria esgarrifosa. On és la justícia social? Com que la gana ja no esgarrapa, molta gent passa misèria i la resisteix sense piular. Un altre fet lamentable i no pas anecdòtic és que els sindicats semblen severament abaltits, mentre que els governs conservadors de l'Europa que havia de salvar-nos naveguen a plaer pels seus canals infectes, com en una Venècia gegant i més pestilent. Els autodenominats socialistes europeus que, intentant posar-se a la moda –no al dia–, segueixen perduts per les rutes equivocades de la inconsistent i versàtil socialdemocràcia (excepte tal vegada els poc operants partits de Portugal i Grècia) no albiren panorames ni horitzons satisfactoris. Provisionalment –perquè l'esperança no s'ha de perdre ni en cap moment ni en cap edat– és qüestió de consolar-nos –els que ho vulguin– amb vells textos, com per exemple el de l'esmentat intel·lectual reusenc Josep Recasens, que al seu llibre Vida inquieta ens diu que la lluita pels seus ideals li sembla «una croada eterna per la felicitat, la perfecció i la redempció de tota la humanitat». Aquest home era el més gran de sis germans nascuts, com he dit, d'una família obrera del tot humil, dos dels quals foren després financers destacats (de molt joves militaren a l'anarquisme), recol·lectors de grans fortunes: el seu germà Eduard, un any més jove, i el seu germà Francesc, deu anys més jove. Josep Recasens i Mercadé, en canvi, maldà sempre per les seves idees, i ho féu generosament, sense descans, sense desànims, arribant al sacrifici si així convenia. Durant la Guerra Civil censurà durament des dels diaris reusencs el desordre de la zona republicana on ell es trobava. En acabar la lluita, l'any 1939, fou condemnat a tres anys de presó pel règim franquista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.