Dinar familiar, sopar de colla

La festa no és festa si no s'arrodoneix amb un àpat: de dimensions pantagruèliques, de cuina tradicional, el dinar de festa major esdevé sovint més important que la celebració popular, de la festivitat dels patrons de la vila. És més, el santoral serveix d'excusa, com en tantes d'altres coses, per fer una xefla. Segur que Josep Pla deu tenir alguna cita sobre la transcendència de la cuina en les reunions familiars però sobretot de les viandes que n'hauria preparat la mestressa de la casa, que fa més de cuinera que d'amfitriona. Que no falti res a taula. La xerrameca és pel cafè. Com que és una tradició comuna a totes les cases, ho és també de tots els pobles. I segurament Banyoles no és un cas únic; hi ha, però, algunes particularitats. Per Sant Martirià, els dinars de festa major són de família, en el dia consagrat, el diumenge perquè l'endemà, el dilluns, és festiu, sí, però la proximitat, no només geogràfica sinó també amb vincles laborals de molts banyolins, amb Girona –i a vegades, com ha passat aquest any, la coincidència amb les fires de Sant Narcís– fa que l'últim dia de festa gairebé no tingui ni ressopó –bé, diuen les enteses que el rostit és molt més gustós l'endemà– i és el de pair les restes de l'ànec i del cava. Perquè si hi ha la institucionalització del dinar familiar com a rutina de festa major també ho és, de manera menys informal però no menys important, el sopar de colla, la trobada dels amics –ep, sense parelles– el divendres. Si el dinar de festa major, en diumenge i en família, encara es fa molt sovint a la casa patriarcal, el sopar de Sant Martirià és de restaurant. Però d'aquests sense estrelles i amb història de fonda, de noms emblemàtics i que en el blog Xisca de Gardi referencien amb aquella ironia banyolina tan pròpia i alhora tan sàvia. Can Bernat, La Parra, La Paz, Can Xabanet, Can Comas –ara, renovada–: “A casa hi anem sempre per Sant Martirià. Macarrons, vedella guisada i un flam per postres”, diuen els de Xisca de Gardi sobre Can Comas, d'on destaquen sobretot com cuinen les galtes. Amb origen a l'època dels estudis d'institut, “el sopar de Sant Martirià” és una convocatòria que es manté, anual, un clàssic, i que serveix per mantenir els vincles de pertinença de grup, el primer de tots, encara que després, d'amics i de grups, la vida n'hagi portat més. Molt generacional, el sopar de festa major per algunes colles no s'esdevé entaulats i, a imatge i semblança de les Fires de Sant Narcís, quan es va a La Copa, se “sopa” a les barraques.