Directius amb valors

La Gemma Culla no té cap problema a reconèixer els seus fracassos del passat, perquè se sent orgullosa dels èxits del present. És per això que no sorprèn que, juntament amb en Lluís Serra, hagi protagonitzat un pas endavant molt important a la Fundació Arrels , que acompanya persones sense llar a Barcelona. La Gemma i en Lluís van arribar a Arrels com a usuaris fa anys, però en els últims mesos hi han tingut un altre paper, perquè han format part de l'equip directiu. Feia temps que els responsables d'aquesta fundació amb seu al Raval s'ho rumiaven i van decidir fer el pas: incorporar a l'equip de direcció persones que haguessin viscut en primera persona el fet d'estar sense llar. O, dit d'una altra manera, donar veu a les persones que en algun moment han trucat a la porta per demanar ajuda.

Ni la Gemma ni en Lluís creuen que s'hagi de donar gran rellevància al seu paper. “Sobretot hem escoltat i quan ens ha semblat que hi podíem aportar alguna cosa ho hem fet”, resumeix en Lluís. En el seu cas, explica que del temps que va estar-se al carrer –quatre anys a mitjan anys noranta, després del final del boom olímpic que el va deixar sense feina en la construcció– recorda molt i molt la importància de poder-se dutxar i de canviar-se de roba, sobretot a l'estiu. És per això que va proposar obrir més temps les dutxes del centre obert d'Arrels. I ho va aconseguir. “De qüestions més tècniques de la fundació no en puc dir res, però de com n'és d'important dutxar-se per a algú que dorm al carrer en puc parlar amb coneixement de causa”, diu aquest home de 62 anys que en fa més de dos que viu en un pis del Patronat Municipal de l'Habitatge i al matí fa de voluntari a l'administració de la fundació.

La Gemma és una dona rebel que va aconseguir deixar l'alcohol i comparteix un pis d'Arrels. Es mou amb una cadira de rodes motoritzada que es va comprar amb els estalvis que li van fer fer en un alberg. Relata amb tot detall com va marxar de casa per casar-se amb 19 anys (“vaig confondre la llibertat amb el llibertinatge”, resumeix); va deixar a mitges la carrera de biologia, perquè el que li agradava era la psicologia; anys de dependència de l'alcohol; acomiadaments de feines, desnonaments; sis anys d'alberg en alberg, quatre mesos “duríssims” al carrer... “Fins que un dia –recorda– va arribar un àngel protector, en Miguel Àngel, un treballador social d'Arrels.” “Hi ha gent que es creu superior als altres –reflexiona en veu alta–, superior a nosaltres, però tothom pot acabar al carrer.” Per això ara és humil i té gravat a la memòria el 29 de maig del 2013, quan va entrar al pis.

“Ho dec tot a Arrels i a la seva gent. Hi ha molt d'amor –repeteix la Gemma–. Intento col·laborar donant el meu parer en el que puc.” “És un honor participar per millorar les maneres i trobar eines per ajudar els companys que encara són al carrer”, diu. Tant la Gemma com en Lluís asseguren que ho fan de bon grat i no pas perquè sentin que tenen un deute. “Quan ho necessitàvem ens van ajudar i ara intentem fer-ho nosaltres”, argumenten.

Aviat farà un any que la Gemma i en Lluís es van incorporar al consell directiu. És un pas més que ha fet Arrels per incentivar la participació de les persones ateses. Participació que es promou també en altres àmbits, com ara per decidir com s'ha de moblar un pis en el qual entren a viure o rebre les visites d'escolars per explicar-los la seva experiència.