Desallotgen els primers xalets de luxe ocupats a Sant Vicenç
Quatre de les nou famílies han tancat un acord amb l'Ajuntament per marxar voluntàriament després de perdre el judici
Les torres estaven inacabades perquè la promotora va fer fallida i l'antic vigilant les va rellogar fa cinc anys
Les famílies que ocupaven il·legalment una promoció de nou xalets de luxe a Sant Vicenç de Montalt des de fa, com a mínim, cinc anys hauran d'abandonar tots els habitatges. Ahir ho va fer la primera voluntàriament després de tancar un acord amb l'Ajuntament que els ha permès trobar un altre pis i pagar-ne la fiança. Tot seguit, el consistori ha pres possessió de la casa temporalment i els operaris municipals han tapiat portes i finestres per evitar que hi hagi una altra ocupació. Per assegurar-ho, a més, s'hi instal·laran càmeres de videovigilància. L'alcalde, Miquel Àngel Martínez, va explicar que en breu s'espera poder recuperar tres finques més que estan en la mateixa situació.
Després de perdre els judicis perquè cap d'ells disposava d'un títol vàlid per poder demostrar la propietat dels immobles, alguns dels ocupants van iniciar converses amb l'Ajuntament per intentar trobar una sortida pactada. Martínez assenyala que com que no hi ha cap possibilitat de reallotjar-los al poble, se'ls ha donat suport perquè trobin allotjament en altres llocs. “Cal dir que la col·laboració de bona part d'aquestes famílies, en aquest moment de transició, ha estat del tot exemplar”, hi afegeix. Malgrat tot, n'hi ha que no s'han prestat a marxar tan fàcilment i serà el jutjat qui haurà de tramitar un desallotjament a la força. En aquest sentit, l'alcalde confia que d'aquí a “tres o quatre mesos” les torres quedin buides, i espera que trobin comprador. “Tard o d'hora hauran de marxar”, insisteix.
Els xalets, situats al camí del Padró, a tocar de l'institut, van quedar a mig fer amb l'esclat de la crisi de la construcció, l'any 2008. Les cases, que es volien vendre aleshores per gairebé dos milions d'euros cadascuna, van quedar abandonades i l'amo de la promotora, que havia fet fallida, va desaparèixer. A les torres hi havia saquejos constantment i el vigilant de l'obra, que ensenyava els habitatges als possibles compradors, va permetre que s'hi instal·lessin diferents famílies d'ètnia gitana sense sostre a canvi d'un lloguer. Ell mateix viu en una de les cases i és, segons l'Ajuntament, qui més resistència està posant per marxar. Les constants queixes veïnals, les condicions d'inhabitabilitat de les cases i el fet que hi visquessin menors va obligar l'Ajuntament a trobar una solució que ha implicat pressionar perquè l'entitat financera que havia concedit tots els crèdits a l'empresa constructora –uns 13 milions d'euros–, actualment la Sareb, executés les hipoteques pendents i es quedés en propietat les finques, com a pas previ per poder-les desocupar. Paral·lelament també va presentar una demanda de concurs de creditors contra la promotora pels impostos que va deixar de pagar al municipi. Un procés judicial que ha culminat ara amb l'inici dels desallotjaments dels habitatges.
LA XIFRA
LA FRASE
“Marxo amb molt de dolor”
Maria Isabel Carnicer té 30 anys i des del 2011 ha viscut en un dels xalets de la promoció de Sant Vicenç de Montalt. “Marxo amb molt de dolor perquè aquesta casa ens ha donat la vida i un sostre tots aquests anys”, explicava ahir mentre omplia un carret amb la roba que s'enduia. A partir d'ara viurà en un pis de lloguer que ha trobat a Montcada i Reixac. Enrere deixa uns anys complicats en què ha intentat “sobreviure” com ha pogut però que li han passat molt ràpid. “Sense adonar-nos-en vam rebre la carta perquè marxéssim”, diu. Recorda que va ser a partir d'una trobada fortuïta a l'estació de tren de Mataró que va conèixer el vigilant de l'obra, Gabriel Landínez. “Li vaig explicar que feia uns dies que dormia al carrer i que no tenia enlloc on anar i ell em va dir que em podia oferir una casa”, hi afegeix. A canvi de mantenir-la en bon estat i controlar que ningú hi entrés per robar res més, li va permetre que s'hi quedés a viure. Assegura que mai li va pagar cap lloguer, a diferència dels altres veïns, i que de mica en mica es va fer seu l'espai. Sense aigua ni llum, ella i la seva parella van aprendre a adaptar-se i van muntar una instal·lació molt precària per disposar-ne. Ara confia engegar una nova etapa amb noves esperances.