En la nit de Palma

El temps d'ara camina cap a una serenor de quietud imposada en el pas cap als dies curts, cap a les fredors que s'ensenyoreixen de la nostra part de món, cap als dies rúfols d'humitats a flor de pell que ens fan sentir com fulles caigudes. L'olor de la tardor, que ara ja avança ben prest. El temps precís per saber que s'ha tancat la porta del viure lleuger de vestimenta, de no tenir-ne mai prou, d'espai extern, dies i nits, perquè la temperatura hi aboca. Temps a partir d'ara de prioritzar els llocs interns, sobretot en les hores nocturnes.

En aquest temps just de canvi, m'he trobat de nit a Palma, voltant sol pels carrers i places, en l'afany de constatar que tot allò que els records d'altres estades han anat guardant és encara al mateix lloc. Per sentir com la visió present de llocs concrets obre la porta de la memòria per recordar no només el lloc sinó principalment la persona amb qui altres vegades has compartit l'estada, amb qui voldries, en aquell moment, posseir en comú temps i espai. El cor de la ciutat de Palma és d'una mesura raonada per fer-la a peu, encalçant parts distintes. Les més marítimes: la de llevant, presidida per la catedral gòtica que s'alça davant de mar com un bastió espiritual llaçant terra, mar i cel; la de ponent, que mira al mar pel passeig de Sagrera, presumint amb la meravella de la Llotja, darrere de la qual s'encadenen carrers estrets on a cada porta hi ha un petit restaurant, un bar de tapes o de beguda. Per l'hora i el dia que és, per aquesta part hi ha bellugadissa de gent que cerca lloc on fer un mos compartint taula i conversa. A les dues places, la de la Llotja, oberta a la mar, i la de la Drassana, recollida i de plàtans arbrada, la gent encara desafia la frescor apostant per seure a les taules de fora. L'altra part de la ciutat antiga és ben buida. El passeig des Born, que tanta semblança té amb la Rambla de Figueres, és gairebé desert, amb només algun vianant que torna dreturer cap a casa, o alguns al·lots i al·lotes que van a la recerca de distracció nocturna. Més encara ho són els carrers petits i entrecreuats que menen a la plaça de Cort, on la quietud que s'hi gasta en aquestes hores sembla més d'un lloc deshabitat de la part forana que del cor de Ciutat de Mallorca. La llum groguenca fa lluir les llambordes que engoleixen la solitud de l'hora, mentre la frescor a poc a poc s'arrapa al cos.

La condició insular ens priva més del que voldríem de sovintejar les estades a Mallorca, d'on ens falta encara un poc de visualització per acabar d'entendre la geografia. Aquell punt en el qual, sense haver-ho vist tot, s'estableix una relació comprensiva entre el que hem sentit i llegit, el que hem vist i la realitat física. Cosa que, és clar, només és possible en territoris que ens hem fet nostres, en els quals trobem aquell punt d'enllaç i de pertinença, malgrat que no siguin ben bé casa nostra. En tot això, la llengua hi té el paper clau. Sentint l'expressió viva en una parla de fonètica tan bella, no podem sinó pensar que som del mateix veïnatge, per més aigua de mar que entremig hi hagi.

D'aquí arranquen els meus dubtes sobre si en els plantejaments que es fan ara per la independència de Catalunya –no hi tinc cap prevenció– es tenen en compte les herències, les comparticions i les realitats dels territoris culturals i lingüístics que van més enllà dels límits del Principat. Si aquest valor d'un pes tan extraordinari pesa tant com hauria de pesar, almenys n'hi ha per pensar-hi molt. Els dubtes sobre si el missatge que se'ns dóna no és culturalment excloent i en el fons del fons no es pensa que allò que passa més avall de l'Ebre –el riu que uneix terres–, més al nord dels Pirineus i més enllà de la mar no és cosa que ens hagi d'importar gaire. Que no sigui una mena de reduccionisme cultural per aconseguir l'existència política. Els dubtes sobre com incardinar espai polític i espai cultural, sobre si la independència només s'ha d'anhelar perquè a Madrid no ens fotin més. Les complexitats de les simplicitats.