Societat
JORDI CRUZ
XEF DEL RESTAURANT ÀBAC
“L'obsessió que tinc pel meu treball no és habitual”
“Tenim una gran gastronomia, som en un lloc privilegiat, tenim bones matèries primeres, estem envoltats per cultures que ens han aportat coses bones i aquests últims anys s'hi han sumat noves generacions emprenedores i creatives”
“La cuina és molt esclava i les dones tenen una etapa de mares més llarga que la dels pares; és el factor diferencial”
Obsessiu.
Jordi Cruz, des de l'adolescència, viu intentant fer molt bé la seva tasca i aconseguint-ho. Jovenet, comença a moure's entre plats i olles i a experimentar nous sabors i textures en el món de la cuina. Fidel seguidor dels productes de proximitat, al seu restaurant té un hort, no descarta utilitzar els que li poden arribar des de terres llunyanes si li aporten novetats per a la seva cuina. Es considera més treballador que atractiu i mai no ha buscat premis ni guardons. La seva obsessió i el seu objectiu són acabar la seva llarga jornada de treball amb la satisfacció de la feina ben feta i de deixar contents i amb ganes de seure a la seva taula els clients que dia a dia van a gaudir dels seus plats.
No sóc el dolent de ‘Masterchef'; sóc una gata maula, gens malcarat, i no tinc mal caràcter
Jordi Cruz estima la seva feina. Va néixer a Manresa i, des de la seva ciutat i essent un nen, ja va començar a ficar el nas a les olles. És el xef guapo i amb mal geni del televisiu Masterchef, i a casa seva, al restaurant Àbac de Barcelona, passa les hores cuinant i assajant noves receptes perquè puguin ser assaborides. Les estrelles Michelin que té no li pesen.
Com van ser els seus inicis?
Als 14 anys, ja havia repartit diaris, muntat lavabos i fet de cambrer en un bar de copes. Tot és formació i de tot n'extreus alguna cosa. Vaig estar en un bar posant copes i fent cafès; hi havia una petita cuina i és on vaig fer les primeres tapes i les primeres coses de cuina amb 13 o 14 anys. Allò va ser la meva primera escola. Als 18 anys, era cap de cuina i als 24, em van donar la primera estrella Michelin.
Com es paeix aquest èxit?
No crec que s'hagi de pair, senzillament la feina m'omplia molt i la finalitat no era buscar premis i guardons. Sempre esperes que la família estigui orgullosa i que tu estiguis bé amb tu mateix. És el més important. Però aquest no era el meu objectiu principal.
A tot arreu la gastronomia està de moda. N'hi ha per a tant?
Des de fa temps, tenim una gran gastronomia, som en un lloc privilegiat, tenim bones matèries primeres, estem envoltats per cultures que ens han aportat coses bones i aquest últims anys s'hi han sumat noves generacions de gent emprenedora i creativa que ens han posicionat al món des de un punt de vista més mediàtic. Però això no treu que sempre hem tingut una gran cuina tradicional. Hauríem de saber fer-ho com els italians i vendre'ns molt millor.
Per què hi ha molts més xefs homes que dones?
La cuina és un ofici molt esclau, requereix una vida molt continuada i de molts anys, i les dones tenen una etapa de fer de mare més llarga que la del pare. Potser aquest es l'únic factor diferencial. Qualsevol persona amb caràcter, meticulosa i tenaç, home o dona, pot prosperar en aquest ofici.
Amb la crisi, hi ha més xefs que feina?
A mi no m'ha faltat la feina. La crisi l'he sabuda dur molt bé perquè crec que les crisis en alguns desperten l'emprenedoria. A l'Àbac, durant aquests cinc anys, hem estat molt visibles a l'estranger i això ens ha ajudat a passar-la amb molta cura. Sempre hi haurà feina per a la gent que se sap moure. El més important és no quedar-te pensant que estàs sense feina. Quan s'acaba una etapa, cal ser conscients que en comença una altra i saber-ne treure profit.
És jurat a Masterchef, programa de TVE d'èxit. Creu que aquests programes serveixen per divulgar la gastronomia o és més espectacle que realitat?
Són dues coses que no s'han de barrejar mai. La primera és evident: mai no hi ha hagut tant coneixement dels cuiners d'aquest país, i tothom ha posat cara a Jordi Roca o a Ferran Adrià. Evidentment, Masterchef divulga la cuina. És la part que més m'interessa i m'agrada, però la part intel·ligent del programa és poder arribar a gent a qui la cuina no li interessava, i per això cal fer un programa entretingut.
En un jurat sever. És vostè el dolent?
No, no ho sóc. En el meu ofici sóc molt friki. L'obsessió que tinc pel meu treball no és habitual. Em sento afortunat i m'agradaria que això ho visqués tothom. Som un jurat que ens ho prenem seriosament. El Pepe és una persona més sarcàstica, que diu les coses amb molt mala llet i sap quedar molt millor. Jo sóc el típic que s'ho pren més a la valenta. Això no vol dir que sigui dolent; sóc una gata maula, gens malcarat, i no crec que tingui mal caràcter, però la feina me la prenc molt seriosament.
Què fa quan desconnecta?
Si no tingués la virtut de desconnectar, no podria fer el que faig. Per relaxar-me, faig esport. Quan tinc temps lliure vaig a buidar la cantimplora de rancúnies al gimnàs.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
