“La meva filla autista ha canviat la meva vida”

Arriba un moment en què deixo el còmic un mica aparcat, volia fer una novel·la gràfica al voltant de la història del meu pare. Durant la meva adolescència a casa mai s'havia parlat de la Guerra Civil, el meu pare vivia espantat. Recordo que als 17 anys vaig penjar a la meva habitació un pòster del Che Guevara i es va muntar un bon enrenou. El pare vivia cohibit i sempre amb por. Després de morir Franco li van reconèixer el grau de tinent de l'exèrcit republicà, amb una pensió i amb tots els drets que li pertocaven. El meu pare és d'una generació que va patir molt, van estar empresonats en camps de concentració i per poder treballar van haver de pagar per obtenir els avals que els demanaven per accedir a un lloc de treball.

Intento fer arribar a la societat les meves sensacions, dient que per mi no és un problema, i penso i crec que tothom hauria de fer costat a aquestes persones i als que conviuen amb la malaltia. La vida dels pares d'un nen o nena autista és molt complicada, molt.

No, quan es parla de discapacitat es parla de discapacitat física. Aleshores, als que tenen alguna mena de discapacitat els identifiques perquè els veus, però per a tota la gent que tenim fills amb una discapacitat psíquica tot és molt més difícil, estem davant d'una discapacitat no visible. Tots els àmbits de la vida se'ns compliquen el doble, des d'anar a un restaurant fins a acudir a la consulta del metge. Arran de relatar la vida de la Maria, la meva vida va canviar: jo era un dibuixant i a partir de la Maria m'he convertit en un pare que ha d'intentar lluitar.

Vivim en una societat en què bàsicament el que es valora són l'èxit, la fama, els calés, ser el primer. La meva filla no pot ser la primera en res de tot això i jo intento donar valor a totes aquelles coses en què la Maria pot ser la primera, però no és el que diu la societat. El meu paper ha estat una mica treure el drama, Maria i jo és un llibre més o menys divertit, que parla de les relacions amb la meva filla, i en el rerefons hi ha l'autisme. Comprenc la meva filla i he esbrinat que és una persona molt brillant i llesta dins de les seves dificultats. Ella m'ha ensenyat moltes coses i el que intento demostrar a la societat és que els autistes tenen moltes qualitats i moltes coses interessants.

Quan arribo a acceptar que la Maria és com és. Després de passar per tota una fase molt angoixant en què els pares passem per tot un trauma, s'han de superar una sèrie de passos en què, fins i tot, et preguntes si tindre un fill així és culpa teva. Durant trenta anys, als Estats Units hi havia una teoria que culpava les mares: els metges deien “Mare freda, nen autista”. Ara estem una mica millor, però al voltant d'aquesta malaltia tot és molt complicat.

Dibuixo molt per a la Maria. Quan anava de viatge duia una llibreta que em servia per explicar tot el que em passava. I vaig començar a fer aquests quaderns de viatges. Com els llibres anteriors, no estava pensat per publicar. Són els meus diaris personals.