Anar a treballar, la millor loteria

No li va tocar la grossa, però gairebé. El 22 de desembre, Àngels Simarro va tornar a treballar. “I gairebé és millor tenir una feina que no pas que et toqui la loteria”, explica. És la protagonista d'un dels casos d'èxit de Feina amb cor, el programa de Càritas perquè aturats de llarga durada que no tenen cap ingrés puguin retornar al món laboral. És una de les 2.980 persones que hi han participat –en els dos anys que fa que funciona– i una de les 1.524 que han trobat feina. Ella, i també la seva parella, Alejandro Muñoz. “Jo sóc més llançada i ell és més pessimista, però la veritat és que va trobar feina primer ell que jo”, reconeix amb un somriure.

La història de Simarro i Muñoz és la de moltes famílies en una situació totalment normalitzada que mai s'havien arribat a plantejar que anirien a Càritas. “De Càritas, jo en sabia que donaven menjar, roba i altres ajudes. Mai havia pensat que hi aniria jo”, admet, i mentre explica la seva experiència va deixant anar elogis a la dedicació de l'entitat per fer que gent com ella pugui trobar feina. Parla de la sort que va tenir de trobar-se amb la Laura, la Lourdes i els altres professionals de Feina amb cor. De la sort que va tenir, de fet, que un bon amic al qual va anar a demanar feina li digués que potser Càritas era la seva solució... Des del desembre, Simarro treballa al Banc de Sabadell i el seu marit també va trobar feina del que havia fet sempre, de muntador d'alumini.

Simarro, de 55 anys, i Muñoz, de 50, tenien una empresa de muntatge d'alumini. Amb el boom immobiliari es van traslladar de Barcelona a Mallorca. Treballaven molt fins que la bombolla va esclatar. No només no tenien feina, sinó que, a més, alguns clients no els pagaven. Ell va anar a treballar a Andorra, però no va ser la solució. Es van anar polint els estalvis i van decidir tornar a la Barceloneta, el barri marítim de Barcelona. No tenien dret a atur perquè eren autònoms; no podien mantenir el pis i es van instal·lar a casa dels pares d'ell. Fins aquí tot els anava malament –amb problemes de depressió inclosos, reconeixen–. Un amic –“quan tens problemes, te'n queden pocs, d'amics”, diu Simarro– els va recomanar que anessin al servei d'acompanyament de Càritas. “Vaig anar sola a la reunió informativa i en vaig sortir entusiasmada. Tal com et parlaven i t'animaven, allò havia de ser bo per força –recorda ella–. I hi vaig arrossegar la meva parella.” Era pels volts de la Mercè. I van començar a recuperar les regnes de la seva vida.

“Aquí t'acompanyen, no és que et donin feina”, aclareix. “Nosaltres acompanyem i la persona lidera”, hi afegeix la responsable de formació i inserció laboral de l'entitat social, Dessiré García. Acompanyar vol dir oferir les eines: tallers, sessions d'assessoria, aprendre a parlar en públic, practicar l'entrevista, fer el currículum més adequat, donar accés a les impressores i als ordinadors per buscar feina... Simarro té clara la conclusió: “Tot és important, però el que ho és més és que, si ets constant, aconsegueixen que recuperis la confiança en tu mateixa.”