Josep Pujiula, el creador de les cabanes d'Argelaguer

“Aquí estan enterrades les meves fantasies i les meves il·lusions, però no els meus collons, que solament els pot enterrar la mort.” En Josep Pujiula, el Tarzan d'Argelaguer, autor d'aquesta frase lapidària, va morir ahir a prop d'on la va deixar escrita, a les populars cabanes dels afores d'Argelaguer que fa més de 40 anys va començar a construir. El que va començar com un modest refugi per a una barca a la riba del Fluvià és avui un bé cultural d'interès local, i, mentre va estar obert, va ser un notable reclam per a visitants, atrets per la seva singular trama d'escultures, cabanes, torres i laberints bastits amb materials diversos, sobretot fusta de saule i acàcia, relligats amb filferro i acumulats a les vores del rec de can Sis Rals. Com que el recinte no disposava de permisos, més d'un cop el va haver de desmantellar parcialment. L'últim, arran de la construcció de l'autovia. El 2013, per motius de seguretat, l'hi van fer tancar, però l'Ajuntament –després de campanyes a favor de la reobertura– va anunciar que s'hi podria tornar a entrar quan s'hi hagués millorat l'accessibilitat.

L'obra de Pujiula ha atret l'atenció de creatius d'arreu del món i ha estat motiu de publicacions i reportatges en mitjans especialitzats. Precisament dimarts el Garrell havia estat entrevistat al parc d'Argelaguer per a un documental del cineasta Ivó Vinuesa que està previst estrenar a finals de mes a la casa de cultura les Bernardes de Salt, a la qual Pujiula havia cedit una de les seves escultures.

A Josep Pujiula i Vila li deien el Garrell perquè aquest és el nom de la casa del barri del Pont d'Argelaguer on va néixer, el maig del 1937. Anys més tard s'establiria a Castellfollit. Casat i amb una filla, Pujiula era mecànic torner de professió, però la vocació la va descobrir creant el parc, on passava tantes hores com podia, i més des que el 1999 es va jubilar.