opinió
La ignorància deliberada
Personalment crec que en Messi és innocent. Estic convençut (i no per ser culer, que ho sóc, ni tampoc per ser advocat defensor, que també ho sóc) que el millor futbolista del món no va cometre cap delicte contra la Hisenda Pública. O, millor dit, no va ser mai conscient que podia estar cometent cap delicte. A la vegada, és just que digui també que estic segur que algú del seu entorn (segurament algun prestigiós assessor financer) sí que potser hauria d'haver assumit la responsabilitat (penal o civil) de reconèixer que va ser ell qui va organitzar-li les martingales necessàries que, amb aparença de legalitat, presumptament varen fer que defraudés els impostos que sembla que s'haurien defraudat, i reconèixer, a més a més, que ell en tot moment havia dit al jugador que tot es feia dins de la més estricta legalitat.
Sigui com sigui, vull dir que el convenciment d'aquesta innocència que ara proclamo neix, simplement, de l'anàlisi objectiva dels fets des de la lògica i el sentit comú, tot i que, no ens enganyem, segurament aquesta anàlisi també ve inspirada –ni que sigui una mica– pels molts anys d'experiència com a advocat penalista que porto a les espatlles.
Com tothom a hores d'ara sap, la base de la sentència de culpabilitat dictada pel tribunal de l'Audiència de Barcelona contra Lionel Messi es fonamenta en la coneguda com a teoria de la “ignorància deliberada”. Aquesta expressió, que per a un profà en ciències jurídiques gairebé semblaria un pleonasme, va ser encunyada fa uns quants anys per la jurisprudència per resoldre casos, per exemple, com el de la persona que accepta transportar una maleta en la qual li diuen que hi ha tabac de contraban i resulta que el que hi ha en realitat és un quilo de cocaïna. En aquests supòsits, els tribunals retreuen a l'ingenu portador que si ignorava el contingut real de la bossa era, senzillament, perquè no havia fet una cosa tan fàcil com obrir la maleta i mirar a l'interior. Aquí sí que, sense cap discussió, s'hi pot aplicar amb lògica i sentit comú la teoria de la ignorància deliberada, perquè l'autor del fet es col·loca, voluntàriament i temerària, en una situació de volgut i acceptat desconeixement. I, per tant, en base al que la doctrina anomena “dol eventual”, ha d' assumir-ne les conseqüències.
Sigui com sigui, l'afirmació de la “ignorància deliberada” aplicada al cas Messi ha fet fortuna mediàtica i ha servit per explicar, de manera sintètica i sense floritures argumentals, que, si bé el futbolista podia no conèixer les enrevessades estructures contractuals, societàries i financeres que li van permetre pagar menys impostos dels que tocaven, això va passar perquè ell, l'hàbil futbolista, senzillament va permetre que passés. És a dir: el crac mundial de la pilota, segons el tribunal, podia i havia d'haver fet l'esforç de demanar informació fiscal, estudiar el que li explicaven i entendre que tot el complicat galimaties de papers i números que uns savis (i probablement cars) assessors li demanaven que firmés, simplement, no l'havia d'haver firmat. S'hi havia de negar perquè ell, un cop superada la seva ignorància en temes tributaris, havia de detectar que el que li proposaven els seus bons assessors era delicte. Mireu si era fàcil, segons el tribunal: ell, el genial futbolista, després d'un acurat i seriós estudi tributari i financer que el faria sortir de la ignorància, rectificava i corregia els tècnics contractats (segur que recomanats per ser dels millor del mercat), els esmenava la plana i els deixava en evidència fent-los veure que –un cop ben informat, insisteixo– no podia firmar la declaració de renda que li proposaven perquè era delictiva. Així s'hauria acabat la ignorància deliberada i s'hauria acabat, per tant, el problema. En Messi hauria d'haver obert la maleta i hauria vist que, en comptes d'una llebre, a dins, hi havia un gat.
Fem un esforç i plantegem una hipòtesi en sentit contrari del que proposa la sentència condemnatòria. L'advocat de l'Estat i els il·lustres magistrats del Tribunal de Barcelona han de sortir la setmana vinent a jugar un partit de futbol de primera divisió. Si volen, i per exagerar, amb el Barça. Lògicament, no estan preparats i són uns absoluts ignorants de les habilitats futbolístiques. Ells són molt bons amb les lleis (dels millors), però uns autèntics paquets amb la pilota. És igual. Tenen temps per estudiar tot el que vulguin i sortir de la seva ignorància en la qüestió. Disposen d'infinitats de manuals del bon futbolista i de milers de vídeos de les millors jugades del món (per cert, la gran majoria protagonitzades per en Messi). Apa, ja està. Que estudiïn, que s' informin i que surtin al camp.
Suposo que ja s'imaginen el resultat, veritat? Els pobres magistrats i el pobre advocat de l'Estat no rasquen bola. No en tenen ni punyetera idea, de jugar a futbol, i fan el ridícul més espantós. Qui sap si inclús no es trenquen alguna cama. Però resulta que, com que podien haver sortir de la seva patent ignorància amb el corresponent estudi del tema i no ho han fet –o, si ho han fet, no ha servit per a res–, aleshores seran declarats culpables de ser unes toies irremeiables jugant a futbol i, per tant, seran uns deliberats ignorants que mereixen anar a la presó, simbòlicament parlant, és clar.
Mirin si és fàcil. Vist per a sentència.