Societat
Els blocs dels capellans
El clergue igualadí va impulsar desenes d'habitatges per les famílies que arribaven des del sud de l'Estat per treballar a les fàbriques de la zona
L'imponent bloc de Montbui és una mostra de l'elevada densitat que va assolir el nucli urbà, que en una dècada va passar de tenir desenes de veïns a més de 5.000
L'impulsor dels pisos per a obrers, mossèn Còdol, va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1992
Les indústries d'Igualada, en plena ebullició a mitjans del segle XX, van atraure milers de persones d'arreu de l'Estat espanyol que buscaven un nou futur lluny de la seva terra. Tot i que trobaven feina de seguida, no hi havia habitatges i molts optaven per construir-se les seves barraques o casetes en indrets com ara el que seria el barri de Fàtima d'Igualada o el barri del Pi de Santa Margarida de Montbui, llocs sense cap mena de servei, ni asfalt, ni clavegueram.
Mossèn Josep Còdol, que va arribar el 1965 a l'església acabada d'estrenar a Fàtima, va viure de primera mà l'allau migratòria. “El catalán” o “El padre Còdol”, com li deien els nouvinguts, va impulsar la construcció de barriades senceres a l'entorn de la conca d'Òdena amb el suport de mecenes igualadins, préstecs de caixes d'estalvis i l'aportació final dels qui acabaven comprant els pisos, sovint constituint cooperatives. Còdol va comptar amb l'arquitecte Joan Bassegoda –que havia estat l'arquitecte municipal de la ciutat durant la dècada dels cinquanta– per dissenyar i dirigir les diferents obres. El barri del Sant Crist d'Igualada, els blocs de la Sagrada Família i el barri de Santa Olga d'Òdena van donar sostre a centenars de famílies treballadores. Ara fa mig segle, s'enllestia a Santa Margarida de Montbui un dels blocs impulsats per mossèn Còdol i que donaria aixopluc a 250 famílies. El bloc va ser conegut molt aviat com els blocs o pisos dels capellans, i durant els primers anys era una enorme filera de blocs enmig de camps de conreu. Això sí, tan a prop d'Igualada que només calia travessar el pont sobre el riu Anoia.
Un nou barri
La proximitat a Igualada és el que va fer créixer del no-res el barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui. A meitat dels anys cinquanta, hi havia unes poques masies, però el 1970 ja hi vivien unes 5.000 persones. Una dècada després, hi vivien prop de 8.000 veïns.
El sector privat va veure un filó en la mà d'obra que arribava a Igualada i els blocs de pisos van proliferar de forma massiva, creant un barri dormitori amb una enorme densitat que seguiria sense disposar de serveis ni de carrers asfaltats fins a finals dels anys setanta.
Els pisos dels capellans, 250 habitatges repartits en més d'una vintena de blocs, ocupen un tram d'uns 200 metres que inclouen dos passos inferiors per a vehicles. Durant dècades, va ser la inconfusible façana nord del barri de Sant Maure, tot i que noves construccions i la urbanització d'un parc van acabar reduint-ne l'impacte visual.
Durant els anys de la bombolla immobiliària, els pisos dels capellans van ser una opció assequible per a la nova immigració, que en molts habitatges ha substituït les famílies que els van comprar fa mig segle. Entre les ajudes que l'Ajuntament va sol·licitar en el marc de la llei de barris, algunes volien evitar que els blocs dels capellans es convertissin en un espai marginal i d'exclusió social. Els blocs van viure una remodelació externa –van canviar la pintura original blanca per tons verds– i la reforma d'elements comuns, així com la instal·lació d'ascensors en alguns dels blocs. També es va instal·lar, durant alguns anys, en un dels baixos, la ludoteca municipal.
La mateixa indústria que va atraure veïns fa mig segle va començar a expulsar treballadors al tombant de segle amb els primers processos de deslocalització del tèxtil. La condició de barri dormitori ha condemnat Montbui amb els pitjors indicadors del país en taxa d'atur o renda per càpita.
Una vida de servei
Josep Còdol va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1992 –dos anys abans de morir– com a reconeixement a una extensa tasca cultural i de servei de la comunitat.El mossèn va dirigir durant més de trenta anys la revista Vida, que va editar en català durant bona part de la dictadura i que va fer servir per impulsar diferents campanyes, com ara la dels habitatges per a obrers o el Casal d'Igualada, un espai cívic construït amb múltiples aportacions. Còdol també va participar en l'organització d'activitats socials i culturals.
