La comèdia de Luly

Llig amb emoció, que podria ser fins i tot paternal, la gesta teatral que ha protagonitzat una artista alcassera, però formada a l'escola municipal de teatre de Silla (EMT), que jo conec molt bé i me l'estime. Dedicada de fa anys, potser més de dotze, al teatre, junt a algun dels seus germans, dels quals ja s'ha professionalitzat algú, ha organitzat amb altres joves, un lloc (un niu, més que un cau) cultural a Alcàsser, “El montó”, on fan activitats diverses, exposicions, obres de teatre, música... Ella no viu de tot això, sinó que, vitalista i entusiasta com és, fa diverses activitats, pinta cases, prepara i/o improvisa performances, actua en el grup La Tarima teatre... tot allò que es pose per davant. És una apassionada de l'acció.

A més, és una dona d'idees progressistes; evidentment, sobre la societat, sobre la política, sobre el sindicalisme, sobre el masclisme i la igualtat, sobre la llengua... És una dona inquieta, decidida i valenta. Per això, en tota la moguda de protestes que han hagut darrerament a València (Indignats, Intifalla) hi ha participat i ha invitat a participar, de manera valenta i crítica, però pacífica. L'activitat més “violenta” que ha protagonitzat ha estat una performance al mig del carrer, que consistia a morir davant de la policia, que és l'exercici teatral que està practicant i perfeccionant darrerament, a partir d'un text de Bertold Brecht sobre les diverses maneres de matar i de morir-se: de fam, per l'explotació laboral, etc.. En aquest cas volia, diu, “expressar, de manera poètica, que l'abús de poder ens està matant”, per tant tota la posada en escena fou artística, “deu minuts, mirant als ulls (de la policia), plorant i caient al sòl de manera clarament artística”. Una setmana abans, en una manifestació de protesta contra la política de grans bufonades del govern popular valencià, com el circuit de la Fórmula 1, ja ho havia fet, aleshores morint davant d'un semàfor.

Ara bé, les intencions artístiques de Luly han estat interpretades erròniament, per algun mitjà d'informació, però sobre tot per la policia i pel ministre de l'Interior, Jorge Fernàndez. Segons aquest, Luly havia simulat una agressió de la policia, en el context de les sorprenents manifestacions estudiantils de l'Institut Lluís Vives. La intenció d'involucrar Luly en tota l'exposició de les manifestacions i convertir-la en una agressora de la policia, és absolutament impròpia d'un ministre, que hauria d'haver-se assegurat que la informació que li havien passat era la correcta. I com no ho era, la pregunta és: quins informadors té la policia?

Precisament uns dies després, en una altra manifestació en la qual jo participava, vaig poder observar un senyor estrany (pantalons i caçadora negres; cara de capellà; sospitós de totes totes), palplantat al carrer de la Pau, parlant telèfon en mà, bla, bla, bla, mentre mirava la comitiva;. Ens creuàrem les mirades per un moment; jo pensí: ves a saber què estarà “informant” aquest paio per telèfon... No sé, però, si es tracta o no del mateix informador que el qui decidí que l'actuació de Luly no era el que era, sinó el que ell volia que fora, possiblement per a guanyar “punts”. Siga com siga, el que és innegable és que tot un ministre ha comés la menyspreable acció de mentir, volent o sense voler, al Parlament i a l'opinió pública. Com Luly ho ha denunciat a la premsa, està clar que la nostra fantàstica Luly, ella sola, ha posat en evidència els serveis d'informació del govern central, i el mateix ministre de l'Interior, que, per cert, confon o li fan confondre, l'artista amb un senyor...

Per tant, a banda de l'entusiasme que em fa sentir Luly, a qui conec des de fa anys perquè hem col·laborat a l'escola municipal de teatre de Silla, jo preparant textos i ella interpretant-los, a banda d'això, crec que puc dir que aquesta dona intrèpida i artista mereix les disculpes de tots els que han participat en la confusió. La premsa que s'equivocà, que no tenien cap mala intenció, ja ha esmenat l'error i s'han disculpat (el País i Levante). La policia i el ministre, no ho faran mai. Per tant, cadascú quedarà al lloc que li pertoca i retratat. Luly, magnífica, intel·ligent i artista. Les forces públiques com són: tosques i obtuses. Del ministre no vull dir res.