Capdavanters

He llegit un extens publireportatge sobre casaments publicat aquests dies a la premsa comarcal –el deuen publicar ara que ve el bon temps i per tant és bon moment per a festejos del “clàssic” “bodas, bautizos, comuniones y banquete”– i he de dir que la lectura del reportatge m'ha produït una certa sorpresa, sobretot quan s'afirma que les nostres comarques, el Garraf i l'Alt Penedès, són de les comarques a on se celebren més casaments de mitjana en el conjunt de Catalunya. La sorpresa no ve tant per decisió de les parelles de fer palès el seu compromís de viure plegats, en la sort i la dissort, en la salut i la malaltia, a través d'una cerimònia ja sigui civil o religiosa, sinó que la meva sorpresa ve perquè la informació prové dels treballs de l'Idescat. No sabia que incloïa entre els seus estudis i valoracions estadístiques sobre els casaments –ara caldria contrastar-la amb la dels divorcis per veure si es correspon també amb les dades estadístiques de casaments–, i, en segon lloc, sorpresa perquè no sé entreveure quins elements són els que fan que els nostres territoris siguin propicis als matrimonis. Potser les fades de les fonts de les Deus i les Dous? Potser la influència de l'esperit d'alguna princesa enamoradissa del castell de Foix? O els efluvis dels magnífics vins del país o les flors màgiques que es troben a les coves de Sitges com diu la llegenda? Potser hi té a veure la barreja dels terrals i les marinades que fan una combinació perfecta de corrents harmònics i en neixen les parelles formals?

Ah! Qui ho sabés.

Sembla que guanya i va en augment sostingut el procediment civil del matrimoni. Alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores s'esmercen, diàriament, a solemnitzar i fer agraïda la cerimònia de donar carta de legalitat, per atribut constitucional, a les persones que volen oficialitzar els papers de convivència. Mentre van tancant les oficines de registre de parelles de fet i les esglésies veuen minvar els qui s'acosten a casar-s'hi. Segurament els costos són més baixos i les taxes per casament deuen ser força més reduïdes, però no deixa de ser la xocolata del lloro del cost d'un casament previst d'una manera tradicional.

Caldrà analitzar un cicle anual
per veure si seguim al capdavant
o la crisi i la taxa d'atur, en què també som al capdavant, han
influït en la voluntat d'oficialitzar a través del matrimoni els aparellaments.

Però més enllà de les estadístiques potser també hauríem de veure positivament la xifra; si hi ha gent amb voluntat de compromís –i això del matrimoni ho és o ho hauria de ser– i amb empenta, caldria que ho poguéssim traslladar a altres paràmetres de la nostra col·lectivitat i potser ens aniria una mica més bé i ens animaríem força més.

Què hi diria l'Idescat?