Bosc cremat

Proposta de recolliment espiritual per aquesta Setmana Santa: una visita als boscos cremats fa quinze dies, abans que la terra s'empassi la cendra, la primavera proveeixi de llavors i pol·len, i el verd torni a escampar-s'hi.

Hi vaig anar l'altre dia. Un bosc de canelobres carbonitzats. Feia sol a la nit. Faltava l'ombra de les fulles, però tot era ombra: l'ombra encarnada del bosc inexistent. Els músculs despullats dels turons tenien els pèls de punta, amb impudícia i perversió. El terra era flonjo de cendra. No s'acabava mai. Jo era l'únic microbi que es movia entre la barba forta i agressiva del mort.

No hi havia amagatalls, era una palissada caòtica amb embulls de filferros rovellats, una presó amb els barrots per dintre. Les soques dels arbustos empunyaven des de sota terra manats de quatre o cinc punxons defensius, a punt d'enforquillar-me si ensopegava i hi queia a sobre. Hi havia rams de troncs pelats de bruc i cirerer d'arboç, també preparats per empalar-me. Tot eren siluetes petrificades en l'espasme del dolor i la cendra de la renúncia. Era el bosc de les tortures, amb cames i braços mutilats caiguts de les alzines, estesos al voltant del tronc, que tenia la cuirassa de suro arrodonida, amb la pell plena de butllofes petites i el color verdós i platejat del carbó. De tant en tant, estès, el cos d'un pi sencer, desfalcat i desplomat.

En un catàleg de silencis, el silenci del bosc cremat és a l'última pàgina, abans de tancar. Només l'aire estèril tenia el pas franc entre els troncs i les branques rígides d'haver-se mort. Duia olor de socarrim, però era mut i sec. Passava sense fer refregar-se les fulles, ni grinyolar les branques i els troncs. Cap piuladissa, cap ocell s'embrutia les urpes en una branca negra, cap aleteig sorprès. Els ocells havien volat com les fulles, com els altres animals, menys els pobres cargols; no hi havia ossos, per terra, només alguna closca aquí i allà. El tronc d'arbust llarg i sinuós, mirat de prop, deixava de ser la serp carbonitzada. Però pujava del fons del barranc el glopeig d'un rierol, que el bosc vestit no m'hauria deixat ni imaginar. Vaig poder veure'l al fons de tot. Tenia lliures de cendra les vores i passava tal com se sentia, net.