Record i memòria

Demà a la nit, el silenci del Dalt la Vila badaloní serà trencat per les veus infantils que proclamen, un any i altre, el “record i memòria” de la processó del Silenci, una manifestació religiosa tradicional que té l'origen el 1627, quan s'actualitzaren antigues formes penitencials medievals i es donà entrada a la imatgeria dels misteris i al compromís de confraries i gremis per bastir un nou escenari religiós. Amb petites intermitències associades a moments de convulsió política, la processó ha desfilat pels carrers del nucli antic, a l'entorn de la degana parròquia de Santa Maria, durant més de 375 anys, amb la significativa aturada entre 1974 i 1987, quan els aires del Concili i el desgavell ocasionat per desavinences polítiques aconsellaren la supressió. Del 1987 a enguany, 25 anys de la recuperació li donen la solidesa necessària.

Fou l'any passat que el Patronat de la Processó hagué de plantejar-se la continuïtat, quan les dificultats econòmiques minaren la gestió de l'esdeveniment. Però un munt d'aportacions particulars i empresarials li donaren impuls i han assegurat la persistència. Quinze passos (misteris), tretze plàstics i dos vivents, completaran la rua penitencial. Entre ells, els escolanets que aniran repetint la salmòdia, “record i memòria...”, convertida en el tret més identitari de la vella i bella manifestació religiosa. Entre la fe, la cultura i la tradició, la nit de Dijous Sant converteix l'antiga Badalona en un microcosmos dominat per una barreja d'olors de clavells, lliris i cera, de llums tènues i ombres vives, de veus tallades pel vent i cops dels estaferms (soldats romans) sobre les llambordes.

Diumenge passat, al trencar la nit, a la mateixa església s'interpretà La Moixiganga i, abans, al Círcol, es recuperà la Passió, segons adaptació de Joaquim Grifol, en una lectura dramatitzada. És l'essència d'una interpretació de Setmana Santa que es féu popular a la ciutat als anys cinquanta i seixanta del segle passat, quan Grifol convertí la Passió en una cita per als badalonins, una interpretació feta a la seva mida i amb les complicitats necessàries per recordar aquell any en que Grifol, fent de Jesús, al moment de ser clavat en creu i en el tens silenci de l'escena més dramàtica, exclamà amb veu forta, quan un figurant picava amb una massa els claus propers a la ma de l'actor, “collons, que em feu mal!”, una exclamació que se li recordà any rere any.

Encara, Divendres Sant, a Lle-
fià, una nova desfilada penitencial, de caire més obert i amb les saetas saludant el pas del Crist Crucificat o la Verge Dolorosa. Record d'un temps que és viu i memòria recolzada en centenars d'anys d'història.