14 d'abril

Divendres passat a la nit, vigília del 14 d'abril, un grup de joves va recórrer la ciutat penjant banderes republicanes, segons m'han dit. Dissabte al matí, una patrulla de la Guàrdia Urbana retirava les últimes que quedaven a la plaça de la Font. Les insígnies tricolors no van aguantar ni vint-i-quatre hores als llocs on havien estat penjades, i tot gràcies a una acció, concertada i diligentíssima, de la nostra policia local. Unes hores després –ara toca que ens posem seriosos– s'ensorrava el sostre d'una casa en mal estat al camí de l'Àngel, que va matar una mare i la seva filla de dos anys. Més tard ens hem pogut assabentar que les víctimes havien patit recentment les retallades del PIRMI, i que esperaven la concessió d'un ajut per llogar un habitatge digne que, malauradament, no va arribar mai.

Vet aquí una comèdia i una tragèdia que ens indiquen, tant si ens agrada com si no, les diverses velocitats de resposta de l'administració davant els fets de la vida. Calia realment posar la Guàrdia Urbana a despenjar banderes? És algun delicte l'exhibició de l'ensenya tricolor? El vermell, el groc i el lila, tots tres junts, alteren l'ordre públic? En cas contrari i un cop passat l'esdeveniment, no hauria estat més lògic enviar la brigada municipal a fer aquesta feineta? Sembla que no. Sembla que algú va pensar que l'interlocutor obvi del símbol republicà per antonomàsia ha de ser la policia, i ha de ser-ho immediatament. Però es veu que una família en risc d'exclusió i en condicions precàries d'habitatge no té interlocutor obvi, ni immediat. Els sinistrats del camí de l'Àngel van adreçar-se per primer cop als serveis socials l'any 2009. La cascada posterior de retallades va provocar que la nit de dissabte els trobés sota un sostre a punt d'ensorrar-se.

L'endemà, la notícia de les morts compartia protagonisme als diaris amb l'aniversari del naufragi d'un transatlàntic. Sobre la República, en canvi, planava un oblit no gens discret. Dissabte passat el mite republicà complia 81 anys, i el del Titanic, 100. I com passa sovint amb els mites, el més antic resulta el més actual. Pensant en les víctimes de la casa del camí de l'Àngel imagino també aquells passatgers de tercera classe, emigrants que volien fer les Amèriques, tancats amb clau a l'infern del vaixell monstruós. Que s'enfonsava.