Fent els castells per nassos

La temporada castellera ja ha començat. Fa uns mesos, quan acabava, vam fer l'elogi merescut dels verds vilafranquins: ens trèiem el barret i reconeixíem la seva supremacia indiscutible. Al Penedès, terra de castells, hi ha més colles: una altra a la mateixa Vilafranca, a Sitges, a les Roquetes Ribes, a Gelida, al Vendrell, a l'Arboç i a Vilanova.

I avui voldríem retre homenatge als Bordegassos de Vilanova, aquells que fan els castells per nassos. Ha fet quaranta anys de la seva fundació. Quants anys! Tota una vida. Són força anys de constància, esforç, dedicació i d'un tarannà ciutadà obert i compromès.

La llegenda urbana explica que uns monitors de colònies vinculats també a l'escoltisme i impel·lits per l'enyorat Joan Borbonés i alguns joves vinculats a la llibreria Adarró fan una convocatòria pública a la platja per alçar castell i allà comença l'aventura i trajectòria, que és un èxit col·lectiu, una tasca compartida per molta i molta gent, que supera generacions, és multicultural i intergeneracional.

Aquell llunyà 1972 van tenir bons mestres: en Lluís Giménez, que fou un gran cap de colla vilafranquí; el Ricard Baqués de Sitges; el Llorençó i el Cisco Estil·les –que va carregar el primer pilar de cinc del Bordegassos–, de la Joves de Valls; el Pep Jai i el pilaner Oller de Vendrell, que van acompanyar els primers passos dels Bordegassos. Després la rivalitat i la lògica competència va anar situant cadascú al seu lloc.

Quan el Bordegassos van aparèixer van trencar motlles respecte del que era el món casteller del moment, la majoria joves, amb un sentit de colla fonamentat en la democràcia, la participació activa i un cert toc assembleari i fins i tot diria que un pèl anàrquic, que no era precisament el model ni el funcionament de les altres colles. Pep Jai, mític casteller vendrellenc i polític de soca-rel ho definia dient que “els Bordegassos eren la colla més democràtica del món casteller”.

Quaranta anys fent castells, arribant ben amunt amb castell de nou o bé passant llargues transicions fent amb prou feines castells de set, però sempre amb una constància admirable i amb una perseverança permanent i amb una gent que ha fet totes els travessies del desert possibles i encara hi són.

Escola de participació. Espai d'integració, amb un profund respecte per la integració i de la diferència i la diversitat. Bressol de dirigents polítics. Exemple de civisme i actitud activa en defensa dels valors. Compromesos amb la ciutat i el país i la seva gent. Com totes els colles, segur.

Per molts anys, per molts castells. Aquells que feu el castells per nassos, sort i... pit i amunt!