Propietaris insolidaris

Aquesta setmana va haver-hi un desallotjament espectacular d'un edifici de Barcelona. Quan hi ha una acció policial contra una casa ocupada il·legalment es donen un gavadal de reaccions públiques gairebé idèntiques. Normalment en contra del moviment ocupa i a favor del dret a la propietat. Les situacions d'ocupació són moltíssimes i no se'n pot generalitzar el comentari (avui en dia gairebé n'hi ha més de famílies sense feina que no pas de grups alternatius, per exemple). El que no s'acostuma a tractar, però, encara que siguin qüestions diferents, és l'abandonament de propietats reservades únicament a l'especulació (que sembla que no era el cas).

Sense justificar les ocupacions, ens preguntem per què no es criminalitza molt més el propietari incívic que no evita la caiguda en ruïna d'edificis esperant que el mercat immobiliari sigui favorable. Les ocupacions, curiosament, ajuden a destapar conductes irresponsables dels propietaris. Si coincideix, a més a més, que el grup d'ocupes, en casos així, té un punt de vista constructiu sobre el lloc on s'instal·la (és a dir, no actuen amb mentalitat passatgera i depredadora, ara m'estic aquí com podria estar-me allà), la situació es fa complexa. Aquests grups acostumen a higienitzar l'espai, organitzar activitats culturals i esforçar-se per mantenir una mínima empatia amb els veïns. Això és bàsic: ni se n'allunyen ni els menyspreen, cosa que, sense anar més lluny, limita en el temps i l'espai la tortura de possibles sessions salvatges nocturnes de bongos i de festes descontrolades. I per tant els veïns n'estan més que contents.

Situacions com aquesta haurien de donar lloc a enteses entre la propietat, el dret de la qual no es nega, i la utilització de l'espai. Si el propietari és incívic, l'Ajuntament hauria de poder forçar l'ús provisional del bé. I cedir-lo, també provisionalment, a qui ofereixi un pla d'utilització més o menys viable presentada probablement sota l'aspecte d'un lloguer avalat per l'Ajuntament. Potser no tindria tant de glamur, però a la pràctica seria el mateix.

Ara bé, quan els ocupes no comprenen que no viuen sols i que la gent que els envolta, sovint treballadora, és tan digna com ells (com sembla que era el cas dels desallotjats aquesta setmana) automàticament perden no solament la raó, sinó la raó de ser. Perquè ells, que reclamen el dret a la seva diferència, són incapaços d'aplicar-lo als altres.