El piano d'Amer porta cua

Amb tantes mocions i preguntes tècniques que s'escapen a la comprensió del públic, els polítics locals fan bé de mostrar sensibilitat no només pels plans parcials, pels reajustaments de plantilla i el capítol x dels pressupostos de l'any vinent, sinó també per un bé cultural insubstituïble, com ara el Piano, amb majúscules, del poble. A Amer, per si no ho sabien, el poble té un impressionant Piano de Cua, d'aquests que s'escriuen amb majúscula. Que sigui del poble no vol dir que tothom el pugui anar a tocar quan vulgui, només faltaria, però sí que els 6.000 euros que va costar ara fa una dotzena d'anys els van pagar entre tots plegats. Quan cal afinar-lo, també ho paguen entre tots, igual que es paga per l'aigua, la recollida d'escombraries o l'enllumenat públic.

Al torn de precs i preguntes de l'últim ple, més que un prec o una pregunta, el regidor d'ERC Jordi Ollé va adreçar un lament a l'equip de govern. Resulta que algun insensat havia bellugat el piano del poble i com que el terra de l'escenari del casal és de fusta i està un pèl cascat, una pota del piano, perdó, del Piano, es va trencar. El regidor d'ERC volia saber qui va bellugar el Piano i qui va donar la clau (la cua s'obre i es tanca amb clau) als que el van moure. “La gent que el va remenar no saben tocar un piano, segur que es pensaven que era com un carretó”, va dir Ollé al ple. El regidor hi té un interès directe (una sensibilitat especial), ja que és professor de música.

Els fets que van deixar el famós Piano malmès van passar durant una actuació de l'esplai La Teranyina, que va muntar un Tú sí que vales (una mena d'Operación Triunfo) a l'estil amerenc, segons es va mig explicar al ple. Els esplaiers estaven tan a gust actuant que van voler-se animar amb el piano del poble, i en treure'l del racó on s'està (és, literalment, un racó fosc de l'escenari), una pota es va enganxar a terra i es va trencar. Tragèdia. Els alumnes de l'institut l'havien de tocar l'endemà, i el professor, Jordi Ollé, va posar el crit al cel quan va assabentar-se de la desgràcia.

La denúncia d'aquesta petita desgràcia musical li va venir bé a Ollé per qüestionar durant el ple una subvenció passada. Segons ell, una ajuda econòmica que hauria d'haver servit per arreglar l'escenari i la tramoia va anar destinada a la calefacció. Segons ell, si no s'hagués desviat del seu objectiu original ara el Piano del poble no estaria convalescent. L'alcaldessa, Alba Serra, manté que la subvenció en cap cas havia de servir per al terra de l'escenari, que la pota la va arreglar la brigada, i explica que el tema de la calefacció era urgent perquè era un aparell vell que feia un soroll de mil dimonis i ningú podia sentir res, ni una sonata. En tot cas, el regidor músic va fer un prec: que es faci un pla urgent per arreglar l'escenari i evitar futurs atemptats contra l'instrument.

No sabem si la preocupació pel piano és un senyal que la crisi a Amer no es nota gaire, però les xifres de morositat contradiuen aquesta teoria. L'Ajuntament d'Amer té pendent de cobrament des del 1996 de gairebé un milió i mig d'euros. Aquesta xifra també la tenia al cap Ollé, que no es va estar de dir que si tothom del poble pagués el que deu, “Amer seria Las Vegas”. En tot cas, suposo que la sensibilitat musical és inherent a un poble com Amer, que té un llarg historial de músics i sardanistes...