El català periòdic

Després dels fets d'octubre de 1934, Gaziel va escriure a La Vanguardia El alma en pena. “Con los casinos y tertúlias de Madrid, los ecos cortesanos y el chismorreo de provincias; con los toros, las zarzuelas, la prensa gráfica, la inmensa paz de los campos y aldeas, y esa formidable inhibición de cuanto ocurre en el mundo, la tramoya de los partidos turnantes, montada por Cánovas, habría durado en España indefinidamente. La implacable perturbadora de todo esto ha sido Cataluña.” I no hi ha res a fer, diu, perquè Catalunya és un poble ingovernable perquè és una ànima en pena. “El tremendo desasosiego de Cataluña, que no deja vivir a España entera, no es otra cosa que el irreprimible afán de esa alma popular indestructible, que busca un cuerpo político propio donde alojarse.” La idea li venia de Maragall, i parlava d'unes institucions llavors amenaçades.

Però aquesta falta de cos també deu explicar la reencarnació periòdica d'una ànima catalana que passa constantment d'un cos a l'altre, buscant casa en persones que, a cada moment, parlen en representació dels catalans, sovint dirigint-se directament als polítics que representa que ens representen. L'altre dia –no era el primer cop–, l'ànima aquesta va encarnar-se en Joaquim Maria Puyal, que es va dirigir directament al Molt Honorable i va dir-li: “sàpiga vostè que té un poble al darrere.” S'ha d'estar molt posseït, si més no pel convenciment, per dir això. I si empeny el president de la Generalitat a tirar pel dret i després resulta que no té al darrere un poble, o que el poble, a l'hora de la veritat, resulta que és un poblet, o que no el segueix, no perquè sigui un poble covard, sinó raonablement escarmentat?

L'encarnació de l'ànima en pena catalana, que en realitat no ha vist ningú, és un fenomen que ve de lluny. En altres temps s'encarnava en poetes, però amb els mitjans audiovisuals ha anat fent el pas cap als locutors. Recordo Gemma Nierga en una manifestació, i, encara que últimament parla molt per boca de Pujol –i ho faria, sense la malaltia, per la de Maragall–, també l'hem vist més d'un cop encarnada en Guardiola, i sembla que ja té la mirada posada en Mikimoto. Fa por que la tendència televisiva i a la reiteració no l'acabin portant al Polònia.