Quan el foc xiula a Riuràs

El pitjor ja ha passat i ho celebren, però encara no descansen. “Mira com anem: fa dues nits que no dormim”, es disculpa Ernest Salvà per si no queda prou arreglat a la fotografia que proposo de fer-li amb la seva germana, Laura, al costat de la granja familiar de Riuràs, a la Pera, que des de divendres al migdia han estat defensant amb dents i ungles del foc. Fa estona que busquen el seu pare, Julià Salvà, que s'ha endinsat al bosc amb una dotació dels bombers per acabar de remullar les brases que encara fumegen. Se sent una intensa fortor de cremat vora mateix del camí de terra que divendres van desbrossar d'urgència per tallar el pas del foc, i quan gira una mica de vent, voleien cendres. “Sembla un paisatge d'aquells del desert americà”, deixa anar la noia, incapaç de reconèixer en aquesta desolació cap referència més pròxima. Estan tranquils, però, perquè ja no es veu cap flama i els bombers els han assegurat que s'hi quedaran de guàrdia encara tot diumenge, fins que l'episodi es declari completament extingit. “Pots pujar de peus que tot i així el meu pare dilluns encara estarà remullant les cendres”, diu l'Ernest, que dijous passat va fer 23 anys i fa una broma amarga del pastís d'aniversari gegant que ha estat dos dies bufant. Fa poc ha resseguit amb moto els camins del voltant de la casa i n'ha tornat amb una expressió fosca i cansada: “Això d'aquí no és res; allà dins tot està cremat. He vist un senglar mort, i un teixó. No van poder escapar-se.”

Ell i el seu pare van ser dels primers que van veure les flames, divendres cap a les dues del migdia, perquè la seva granja és just a tocar del bosc. “Saltaven guspires d'un arbre a l'altre, com focs artificials, però el pitjor va ser de nit, amb aquell xiulet que fa el foc quan agafa la soca i no saps d'on ve”, explica la Laura, que amb només disset anys, sola a la granja mentre el pare i el germà corrien amb els altres pagesos de Riuràs per intentar aturar les flames, va tenir el cap prou clar per negar-se a deixar anar el bestiar, més de 800 caps de porcí, a més de vaques i vedells, a pesar del que li aconsellaven alguns veïns que temien que morissin calcinats. Encara hi havia marge, va pensar ella, i en tot cas, qui podia assegurar que els animals no correrien en direcció contrària, cap a les brases? L'incendi, de fet, va arribar a només un centenar de metres de l'explotació, però de cop el vent va canviar de direcció i va ser com si el bosc se'l tornés a empassar. “Sí, divendres entre les 6 i les 7 de la tarda va ser el moment més crític”, reconeix Miquel Borriser, que seu a l'eixida de casa seva i assenyala amb un dit encara perplex un punt elevat i imprecís a quatre passes del camí asfaltat que porta al poble: “Fins aquí mateix, va arribar el foc, però quan ja temíem el pitjor vam tenir sort i va recular. Hi va haver un moment, però, que ho vaig veure tot perdut, el sacrifici de tota la meva vida”. Ha perdut unes quatre hectàrees de bosc en l'incendi, però no se'n queixa: la casa continua dempeus; s'ha salvat la família.

Quan va declarar-se el foc de Madremanya, a poc més de tres quilòmetres, tots els veïns que disposen de tractor van sortir a desbrossar els camins i regirar els camps, “perquè la terra no crema, només la palla, el rostoll”, aclareix Miquel Borriser, i uns quants van arribar-se encara bosc endins fins a la Bruguera, a prop de la fàbrica paperera Enri de Flaçà, on van aconseguir tallar l'avanç de les flames. Són gent que coneixen bé el terreny que trepitgen, i la seva col·laboració ha estat fonamental en les feines d'extinció dels bombers, la tasca dels quals elogien amb agraïment, sobretot la dels agents forestals vinguts de Foixà, que “van fer una feinada colossal”, puntualitza Borriser. Però no només els ADF, sinó la gent dels pobles veïns, gent corrent com ells, pagesos i ramaders, de Foixà mateix, de la Pera, fins i tot de la Sala, arromangats colze a colze per sufocar l'incendi i traginar des dels pous i les fonts particulars l'aigua necessària per als treballs dels bombers en grans cisternes remolcades amb els seus propis tractors. Van ser els mateixos veïns, per exemple, els que van tenir la pensada de disposar al llarg de la carretera d'accés al poble desenes de bidons plens d'aigua, a punt per si revifaven les brases i calia atacar de nou el foc. Ahir encara hi eren, per si de cas.

Riuràs, amb tan sols una desena de cases on viuen una trentena de persones, és l'únic nucli de població del qual la Generalitat va decretar el confinament tan bon punt s'hi va acostar l'incendi que havia començat a Madremanya, però pel que expliquen els veïns, costa d'imaginar un poble menys tancat a casa que aquest. “Confinament? No sabem què és, això”, diu amb ironia Ernest Salvà. De fet, més aviat els van aconsellar el desallotjament, que la gran majoria tampoc van acatar. Només van decidir evacuar la gent gran i les criatures, per precaució; els altres, tots, es van quedar a protegir les seves terres. Sí que van patir pel tall de les carreteres, que divendres va deixar isolada a la Bisbal, on treballa, la mare de l'Ernest i la Laura, però l'endemà mateix, quan els van tornar a impedir el pas per sortir del poble a comprar queviures, la noia explica, mig enriolada, que no van tenir cap problema per eludir els controls emboscant-se fins a la riera per un camí forestal que coneixen tan bé com el pati del seu mas.