Les amenaces del delta del Llobregat

El delta del Llobregat és un espai únic a l'àrea metropolitana per la rica biodiversitat que s'amaga entre els pins, els prats humits i les llacunes. I també per la pressió que suporta, envoltat fins al límit de grans infraestructures com l'aeroport i el port, a més dels accessos viaris i ferroviaris i instal·lacions com la dessalinitzadora de l'àrea metropolitana i la depuradora del Baix Llobregat. Un espai sensible contínuament amenaçat, ja que la seva proximitat a Barcelona i el terreny pla fa que sigui un lloc cobejat per a projectes de tota mena –l'últim, el frustrat Eurovegas–. I un espai en contínua evolució des del punt de vista faunístic, fet que ha motivat una nova amenaça per a espècies com aus i orquídies: depredadors com el porc senglar, la guineu i el visó americà.

La població de senglars i guineus ha crescut arreu de Catalunya i el delta no en podia ser una excepció. El visó americà es va escampar després que uns exemplars s'escapessin de granges del Montseny i, igual que els altres mamífers, ha arribat al delta baixant pels marges del riu Llobregat i de les rieres de Sant Climent i dels Canyars. «Les guineus es van extingir per l'acció dels caçadors als anys 80, i ara apareixen per una millora en tranquil·litat provinents de Collserola i del Garraf», explica Xavier Santaeufemia, tècnic de preservació de la biodiversitat del Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat. Els tècnics han detectat al delta una trentena de senglars, i tres o quatre famílies de guineus, animals difícils d'albirar i dels quals es troben rastres com empremtes i excrements. «És preocupant per l'impacte que tenen en la població de camesllargues, ànecs i gavines corses, ja que es mengen els nius», explica Santaeufemia.

La població de gavina corsa, que ha doblat la presència arran de la creació d'espais naturals com la platja de Ca l'Arana, ha hagut de buscar aixopluc en una illa enmig del riu Llobregat, prop de la desembocadura, on guineus i senglars ho tenen més difícil per arribar-hi –tot i que aquests últims neden sense problemes–. El 2004, i com a compensació pel desviament del Llobregat i l'ampliació del port, es va eixamplar la platja de Ca l'Arana, que va passar de 30 a 150 metres d'ample. A més, es va protegir del pas de persones, que només poden contemplar la platja des d'un observatori proper –tot i que hi ha qui salta la tanca i qui, des del mar, desembarca tot i els avisos de la prohibició–. El resultat ha estat que, el 2009, cinc parelles de gavines corses van anar a la platja per fer els nius. El 2010, el delta en va atreure 170 parelles. El 2011, 380 parelles. I el 2012, 520 parelles. Però darrere d'elles van arribar els depredadors, que ja van atacar els nius el primer any. El mateix 2009 les gavines van emigrar a l'illa, que té a penes 40 metres per 90, i que s'ha mostrat insuficient per allotjar les 520 parelles que aquest any han nidificat al delta. De manera que algunes han hagut de tornar a la platja de Ca l'Arana. La nidificació ha estat frustrada, en aquest cas per alguns episodis de mala mar que han destruït els nius.

Els ous, no només de la gavina corsa sinó d'espècies com la polla blava i el bernat pescaire, no han estat les úniques víctimes, ja que els senglars s'han acarnissat amb les orquídies que creixen al sotabosc de les pinedes: el 2000 n'hi havia 12.000 exemplars. Ara en queden de 2.000 a 3.000.

Aquest problema té difícil solució, segons el tècnic del consorci. D'una banda, i com a conservacionistes del món animal, els costa assumir la decisió d'eliminar els depredadors, tot i que són conscients que «cal protegir les espècies rares con la gavina corsa, el camanegre, la polla blava, l'ànec blanc...», diu Santaeufemia. Però un cop la decisió és presa, és difícil de materialitzar. Obrir la porta als caçadors és molt delicat en un espai tan sensible com el delta, ja que els trets espantarien moltes aus i possiblement causarien danys col·laterals d'imprevisible abast. I altres solucions implicarien una despesa en personal ara mateix inassumible en part per les últimes retallades de la Generalitat.

La gerent del Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, Maria José Albaladejo, lamenta que l'aportació del govern ha disminuït un 60% –els ajuntaments presents al consorci compleixen, en canvi, la seva part–. Això ha motivat una reducció en l'horari d'obertura de les reserves i del nombre d'informadors. Un únic vigilant vetlla pels espais, a costa d'unes hores extres no pagades. «Moltes investigacions no tiren endavant perquè no podem contractar estudiosos i hem de confiar només en els col·laboradors», explica la gerent, que assenyala que malgrat entendre la mala situació econòmica «cal mantenir uns mínims» per garantir la continuïtat del «guany social i natural» a què s'ha arribat al delta del Llobregat. Com a prova del guany social que han suposat les reserves cal destacar els 130.000 visitants que s'hi arriben cada any, dels quals 20.000 són escolars.

Això ha estat possible per la política de conservació dels espais naturals que s'ha abordat en els últims 25 anys, des que als anys 80 grups ecologistes van demanar la creació de zones protegides. Els més actius van ser Depana i el Centre per a la Investigació i Salvaguarda dels Espais Naturals (CISEN), una entitat ja desapareguda. El 1987 es van declarar protegides les principals peces del delta: el Remolar-Filipines i la Ricarda-ca l'Arana. Es tracta d'espais repartits entre el Prat i Viladecans que sumen 297 hectàrees i que van adoptar la figura de reserves naturals parcials. I que, segons Santaeufemia, sempre han estat amenaçats per diferents projectes. Per exemple, el parc aquàtic o el camp de golf que a principis dels anys 80 havien dissenyat l'antiga Corporació Metropolitana de Barcelona i l'Ajuntament de Viladecans. O el canal de rem que es volia fer passar per la maresma del Remolar, la més gran del delta. La construcció de l'aeroport del Prat ha estat, sens dubte, l'actuació que més ha afectat els terrenys deltaics, des que el 1920 es va obrir la primera micropista. La destrucció més gran es va produir als anys 60, quan les dimensions de l'aeroport van posar fi a grans zones de maresmes.

El 1992 es va aprovar el pla d'espais d'interès natural (PEIN) de Catalunya, que incloïa les reserves naturals parcials i altres zones on s'havien detectat espècies d'ocells escasses, com el martinet menut. A mesura que s'anava coneixent la riquesa biològica del delta, a partir d'estudis dels ecologistes, les universitats i l'administració, s'anaven ampliant les zones fins que, el 1994, la Unió Europea va acceptar catalogar-les com a zones d'especial protecció per a les aus (ZEPA). Aquest reconeixement implica un major grau de protecció, ja que a les ZEPA no es pot urbanitzar si no és amb permís europeu, i sempre que estigui justificat per un interès general i hi hagi mesures compensatòries.

Els anys compresos entre el 1994 i el 2006 van ser rics en importants obres al delta, com la construcció de la tercera pista de l'aeroport del Prat, considerada d'interès general i que es va encaixonar entre les ZEPA del Remolar-Filipines i la Ricarda. Una construcció al límit en què només s'ha considerat l'impacte sobre el sòl i no pas el soroll que els animals de l'entorn suporten. Aquestes molèsties no han semblat suposar, tanmateix, un inconvenient pel que fa a la presència d'animals, atrets en alguns casos per algunes de les compensacions, com la ja esmentada ampliació de la platja de Ca l'Arana.

L'ampliació de la platja no va ser per les obres de l'aeroport sinó per les del port, una altra obra amb un gran impacte en el delta per la gran modificació que va dur aparellada: la de l'últim tram del riu Llobregat, el curs del qual es va desviar 2,5 quilòmetres més cap al sud. Aquest desviament, executat el 2004, va comportar un eixamplament de la llera i l'illa artificial que ara serveix d'aixopluc per a la gavina corsa i que s'ha mantingut a instàncies del consorci que protegeix el delta. A aquestes obres cal sumar-hi altres infraestructures com la dessalinitzadora de l'àrea metropolitana i la depuradora del Baix Llobregat. Tot plegat, a tocar de les zones naturals. «És un miracle que tinguem el que tenim», conclou Santaeufemia, que valora tanmateix fites com haver aconseguit la llacuna de Cal Tet, construïda artificialment però amb una aigua tan pura –prové del subsòl– que afavoreix una rica vegetació subaquàtica, invertebrats i peixos que atreuen fotges, ànecs, martinets menuts i bernats pescaire.

Per compensar l'impacte d'aquestes obres la Unió Europea va recomanar a l'Estat espanyol que ampliés les ZEPA del delta, cosa que es va fer connectant zones aïllades entre si. «Sense les ZEPA la conservació de les reserves naturals hauria estat molt més difícil», considera Santaeufemia, que destaca, igual que la gerent del consorci, que en aquests 25 anys s'ha aconseguit triplicar la superfície protegida: el 1987 es va ordenar la salvaguarda de 297 hectàrees. Enguany són 923 hectàrees amb noves figures, com la declaració de Lloc d'Interès Comunitari i la inclusió a la Xarxa Natura 2000.

En aquests 25 anys s'ha avançat en el coneixement de la flora del delta, en què destaquen les 22 espècies d'orquídies i les 150 espècies diferents de fongs a la pineda de Can Camins. També espècies en perill d'extinció com la trencadalla i l'stachys marítima. Pel que fa a les aus, s'ha doblat el nombre de parelles nidificants d'ocells aquàtics –de 358 a 799 – i d'espècies aquàtiques –de 10 a 20, algunes tan singulars com l'ànec blanc, l'ànec griset, el morell cap-roig, el cabussó emplomallat, la garsa de mar i la polla blava –. Ha augmentat l'avifauna hivernant, però ha disminuït, en canvi, per la pressió de les grans obres, la població d'ànec collverd, la cuereta groga, el cruixidell i l'alosa, entre altres. També s'han descobert espècies rares de papallones, saltamartins i xinxes –aquestes, valuoses per a l'equilibri de l'ecosistema.

Malgrat els avenços, encara falten espais per protegir que han de relligar els diferents espais entre ells. Com el tram final del riu, la pineda de Can Camins, els camps de Llanassos i Filipines i la zona entre Can Sabadell i Can Dimoni, entre altres. Santaufemia coincideix amb José García, vicepresident de l'entitat ecologista Depana, que caldria crear un coixí de protecció entorn dels espais naturals. García va més enllà i proposa que el delta sigui declarat parc natural, ja que creu que «falten nivells de protecció». Depana reivindica incloure-hi altres espais i, a més, «crear un coixí de protecció amb els camps agraris, que es podrien continuar conreant però que si tinguessin la consideració de parc natural estarien fora de perill d'especulacions urbanístiques», segons defensa García.