El canal que va dur el progrés

Hi va haver una època en què la gent rentava la roba, es banyava i jugava a la vora del canal de la Infanta. Hi va haver una època en què era la font d'aigua per a unes 3.000 hectàrees de camps de regadiu des de Molins de Rei fins a Barcelona, passant per Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà i l'Hospitalet de Llobregat. D'aquests anys de bonança poca cosa queda més que el record dels més grans, una àmplia bibliografia, petites parts al descobert que encara serveixen per regar i alguns vestigis de la gran infraestructura hidràulica promoguda pels agricultors a principis del segle XIX que va marcar un abans i un després en la història del Baix Llobregat. La transformació dels cultius de secà en regadiu, primer, i més tard l'ús dels salts d'aigua per anar instal·lant indústria a la zona van suposar una millora de la qualitat de vida dels habitants de la zona.

L'equilibri entre agricultura i indústria, però, es va trencar. La pressió urbanística i industrial a què es va sotmetre el marge esquerre del Llobregat a mitjans del segle XX va suposar el declivi del canal fins convertir-lo, en alguns punts, en una claveguera. Actualment, la major part dels 17 quilòmetres de l'antic rec, que finalitzava al Barcelonès i anava a morir al mar, estan soterrats i en desús. Encara, però, hi ha una zona de regadiu que aporta aigua tractada a unes 300 hectàrees d'horts entre Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat i en resten nombroses mostres al llarg del seu recorregut.

La conservació del que resta del canal de la Infanta com a patrimoni històric s'ha convertit en el cavall de batalla de diversos col·lectius de ciutadans, experts i professionals. L'Hospitalet, amb la plataforma Protegim el Canal de la Infanta, ha liderat aquesta reivindicació els darrers mesos. El projecte de l'Àrea Residencial Estratègica (ARE) de la Remunta que, inicialment, no recollia la protecció d'un tram del canal, va despertar els records de molts ciutadans que, com explica el coordinador de la plataforma, Ireneu Castillo, «havien nedat, pescat i viscut al costat del canal» i que, de la mà d'afeccionats i experts en patrimoni, van iniciar un moviment de protesta que ha obtingut resposta. L'Ajuntament ha fet marxa enrere i en la redefinició del plantejament urbanístic ha inclòs la conservació dels vestigis de l'antic rec.

La reivindicació, a més de traslladar-se als plens municipals de ciutats com Hospitalet i Cornellà, ha passat pel Parlament i el govern català. La Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va emetre abans de l'estiu un informe en el qual, tot i que es concloïa que el canal de la Infanta no reuneix els requisits suficients per ser declarat bé cultural d'interès nacional, es proposaven alternatives a la protecció de l'antic rec. En concret, advocaven per la declaració de bé cultural d'interès local d'elements com la casa de comportes –l'edifici on naixia el canal a Molins– i la museïtzació dels trams originals i dempeus del canal.

A Cornellà, a instàncies de l'entitat l'Avenç, s'ha aprovat una moció que reconeix la importància del canal i es compromet, «dins de les actuals possibilitats pressupostàries» a netejar la part del canal que està descoberta, donar més visibilitat a les restes que hi ha a Can Mercader i senyalitzar el recorregut. A Molins de Rei, es vol incloure en el catàleg de patrimoni històric de la ciutat la Casa de les Comportes i s'està estudiant quin tipus de protecció se li pot donar al traçat de l'antic rec per la ciutat. Únicament en resta al descobert un tram a la sortida cap a Sant Feliu.