DOSSIER
S’Agaró, un referent centenari
La ciutat jardí impulsada pel promotor Josep Ensesa i l’arquitecte Rafael Masó va arrencar el 1924
El model, noucentista, va resistir el franquisme amb pocs canvis i es va acabar de protegir en democràcia
Un segle després i havent posat la Costa Brava al mapa turístic, se’n reivindica la qualitat sense excessos
El conjunt urbanístic de s’Agaró, paradigma de ciutat jardí noucentista i destinació icònica per a l’estiueig a la Costa Brava, arriba aquest any al centenari. El juliol del 1924, l’industrial gironí Josep Ensesa Gubert hi estrenava el primer xalet, dissenyat per l’arquitecte Rafael Masó, Senya Blanca. Construït per al seu gaudi però també com una mena d’habitatge pilot de tot un conjunt que naixia de manera força atzarosa, però forjat a còpia d’una combinació d’idees visionàries que van situar la urbanització al pic de l’excel·lència. Un segle després, l’historiador de l’art Jordi Falgàs i el periodista i escriptor Sebastià Roig han fet l’esforç de repassar-ne la història i centenars d’anècdotes, fotografies i documents que han resumit en el llibre S’Agaró 1924-2024. Arquitectura, cultura, turisme i glamur a la Costa Brava . És una de les primeres iniciatives de l’associació S’Agaró 100, que encapçalen tres nets del promotor, però cosins de tres branques: Virgínia Ensesa i Xavier i Lluís Sibils Ensesa.
L’embrió del projecte arrenca amb l’adquisició d’uns terrenys per part del pare d’Ensesa Gubert, Josep Ensesa Pujadas, l’agost del 1916, per 11.700 pessetes. Consta així als registres de la propietat, però la tradició oral ha consolidat que l’operació notarial era una manera de saldar un deute contret per part de l’anterior propietari del paratge, un guixolenc. Pertanyien al terme de Castell d’Aro, i era una zona verge i més aviat erma en comparació amb els conreus i hortes fèrtils que s’estenien per la resta de planes interiors de la Vall d’Aro. En assabentar-se de la notícia, l’arquitecte Rafael Masó, que ja havia fet altres projectes per a la família, va llançar la idea de la “colònia jardí” d’esbarjo. Però semblava una proposta encara massa arriscada.
L’èxit dels banys de Sant Pol
No va ser fins que el fill, Ensesa Gubert, va començar a explotar les casetes de bany de la platja veïna de Sant Pol el 1920, que va veure que el turisme en aquell racó de litoral podia ser tot un filó. L’arquitecte va dibuixar diversos avantprojectes, d’entre 18 i 40 xalets, a més d’un hotel, zones verdes i esportives, i fins i tot una església. I Ensesa va agafar el compromís-juguesca que el seu pare havia fet anys enrere, amb l’oferta de cedir el sol a qui s’atrevís a aixecar-hi la primera casa habitable.
Amb Senya Blanca, aquell primer xalet pilot, Masó va esprémer i condensar diverses solucions arquitectòniques. Parets blanques, combinades amb murs de pedra autòctona i altres materials de quilòmetre zero: ceràmica policromada de la Bisbal, columnes de terrissa negra de Quart i llindes, reixes, arcs i peces que l’arquitecte sabia on adquirir i rescatar en velles masies de l’Empordà.
L’estil, segons els autors del llibre històric, Falgàs i Roig, es podria definir com a noucentisme adaptat al paisatge gironí i amb tocs italianitzants. S’adeia amb els cànons ideals que agradaven a la burgesia catalana del moment, i servia alhora com a mostrari perquè inversors futurs triessin materials, formes i els futurs xalets i jardins encaixessin amb gustos i necessitats.
Al voltant, se succeirien altres edificacions que majoritàriament van adquirir gironins, empresaris o el mateix Masó. Però cap als anys trenta van començar a atraure públic de la regió de Barcelona, amb la progressiva motorització i millora de carreteres, com ara el polític i expresident de la Diputació de Barcelona Joan Maluquer, l’economista Pere Gual Villalbí –president de la Patronal Foment del Treball Nacional– o bé industrials –l’igualadí Bartomeu Puiggròs o el sabadellenc Manel Gorina.
Els hereus del planejament
Arran de la mort de Masó, el 1935, el seu deixeble Francesc Folguera va assumir el repte de mantenir els preceptes estètics en les edificacions, recollides en una normativa que els futurs propietaris van haver d’acatar fins als anys setanta. A més de tirar endavant el projecte del camí de ronda –segurament la petja més notable de la seva aportació– i les bases de l’actual hostal de la Gavina, també va dissenyar l’església de Nostra Senyora de l’Esperança i la reconeguda loggia –la gran porxada d’arcs de mig punt– al jardí de Senya Blanca.
La urbanització, paral·lelament, anava creixent però amb mesura. Fins i tot l’estètica dels projectes nous –incloent-hi reformes o l’enderroc d’alguns dels primers xalets per construir-ne de nous– s’havien d’adaptar al codi de disseny de les construccions originals de Masó o les abordades ja fins als decessos de Folguera (1960) i el seu darrer relleu, el lleidatà Adolf Florensa (1968).
En aquest moment, enfilant la dècada dels setanta, algunes de les noves construccions es van alliberar de la cotilla estètica tardonoucentista. Francesc Mitjans –autor del projecte del Camp Nou– va assumir obres i reformes inacabades per Florensa, i posteriorment arribarien obres de noms i estils més contemporanis com ara el barceloní Josep Antoni Coderch o el guixolenc Lluís Sibils i Palau –casat amb una de les filles del promotor, Anna Ensesa.
La “incògnita” de Pla, esvaïda
En la llarga llista de noms il·lustres que han passat per la destinació, n’hi ha de clients esporàdics, però també d’altres que se’n van acabar fent fidels. De la primera categoria, no caldria recordar la llista d’actors, però també artistes, polítics o esportistes. I de la segona, destacarien dos gironins universals, Salvador Dalí, amic d’Ensesa des que l’industrial va adquirir a Figueres una de les seves obres a les acaballes de l’adolescència, o Josep Pla, hoste adepte els darrers hiverns de la seva vellesa, i abonat a l’habitació 113, o la 114, si l’altra estava ocupada a l’hostal de la Gavina.
Pla havia qualificat d’“incògnita” el projecte de s’Agaró als anys vint, però l’industrial el va convidar a visitar-lo i amb els anys, a més, l’escriptor s’hi va implicar a fons com a ambaixador i col·laborador de la revista anual. Ja en ple desenvolupisme turístic, l’escriptor lamentava que l’esperit de s’Agaró no s’hagués estès a la resta del litoral de la Costa Brava, “destruït totalment per la voracitat abjecta, pel mal gust infame” i amb pocs guanys per als seus pobladors autòctons.
Blindatge urbanístic
Arribats a l’actualitat, el s’Agaró d’avui aplega 172 parcel·les, amb els dos establiments turístics –l’hostal de la Gavina dels quatre germans Ensesa Viñas i el S’Agaró hotel, dels Sibils Ensesa–. L’entitat urbanística de conservació (Eucsa), que tres generacions després els descendents encara gestionen, ha vetllat per la protecció del conjunt i recorregut a totes les vies administratives, com ara aconseguint la declaració de bé cultural d’interès nacional per part de la Generalitat (vigent des del 1996), o bé la llarguíssima tramitació del pla especial de protecció de s’Agaró Vell, que estava pendent des del 1985, no es va iniciar fins al 2011 i es va aprovar fa tot just dos anys.
Són instruments per preservar l’estètica del conjunt inicial, exposada altrament a enderrocs, increments d’alçades o divisions de parcel·les per encabir-hi més habitatges. De fet, des del Col·legi d’Arquitectes, la tresorera girona, Sílvia Musquera, destacava aquest valor de “les parcel·les de dimensions generoses, que envolten les edificacions i tot i la seva proximitat al mar, queden amagades”, durant la trobada anual col·legial que van celebrar divendres passat a s’Agaró, coincidint amb l’efemèride.
Malgrat això, admetia Xavier Sibils, sempre es troben amb casuístiques noves, i ara els preocupa la proliferació de plaques fotovoltaiques en cobertes clàssiques de teula. La normativa les permet, però en cobertes horitzontals i pèrgoles de jardí, o, en el cas de teulades inclinades, només en annexos o edificis auxiliars. En els dos supòsits, la normativa mana que no siguin visibles ni des del carrer ni des de la façana litoral. Pel que fa als propietaris, diverses cases continuen en mans de la tercera o quarta generació. I n’hi ha d’altres, adquirides als seixanta o els setanta, que han passat als descendents. La majoria, expliquen, són de catalans o famílies d’altres zones de l’Estat, mentre que la colònia francesa se situaria al darrere. També hi ha alguns britànics i l’última dècada havien comprat diversos russos i ucraïnesos. Però la tendència s’ha capgirat i en els darrers dos anys, destaquen, diversos empresaris gironins són veïns novells en la comunitat, com un segle enrere.
Del petit al gran hostal de la Gavina Exposició divulgativa al Palau Robert de Barcelona i més actes
La marca s’Agaró no hauria transcendit sense l’impuls paral·lel de l’Hostal de la Gavina, una obra posterior que no va obrir portes fins al 1932, en ple hivern, i que Ensesa va fer mans i mànigues per mantenir actiu sempre tot l’any, com a pioner també de la voluntat de desestacionalització del turisme i l’activitat a la zona. El projecte original de Masó preveia la construcció d’un gran hotel, idea desestimada més tard, però l’hostal inicial, aprofitant la reforma i fusió de dos xalets que no havien trobat comprador, era un recurs més per donar a conèixer la zona i dinamitzar-la. De seguida va quedar petit, i el recurs va ser adquirir el proper hotel Monumental, que van rebatejar com a hotel de la Platja i va funcionar com a extensió de la Gavina fins a la seva ampliació, a la dècada dels cinquanta.
El successor de Masó en l’urbanisme i disseny d’obres, Folguera, va assumir el projecte del gran hostal, que el 1954 va ser el primer allotjament català a rebre la categoria de cinc estrelles i gran luxe, que ja mai més ha abandonat. Era l’inici de l’era del glamur, sobretot entre els cinquanta i els setanta, en què va assolir l’estructura actual de 53 habitacions i 21 suites exclusives, decorades amb antiguitats i peces de mobiliari úniques. Es va adherir al grup The Leading Hotels of the World, que el 2011 va distingir l’establiment com l’únic de l’associació que encara és en mans de la família fundadora i independent de grans cadenes.
A més de l’edició del llibre, els promotors del centenari han trobat la complicitat de la Generalitat, la Diputació de Girona i el consistori per organitzar una exposició commemorativa, que condensa la història i s’instal·larà al Palau Robert de Barcelona entre el 20 de juny i el 29 setembre. Posteriorment, serà itinerant i ja tenen confirmat que a la tardor es podrà visitar a la Casa de Cultura de Girona. Però no serà l’única mostra, perquè l’Ajuntament de Platja d’Aro n’hi dedicarà una de monogràfica, centrada en el fet turístic, en paral·lel a un cicle de cinema estival, amb projeccions nocturnes de títols clàssics rodats a la Costa Brava.
Alhora, al mateix camí de ronda de la urbanització instal·laran una sèrie de panells per interpretar els orígens, el procés de disseny i els punts d’interès paisatgístic o patrimonial. El tret de sortida de la mostra i la programació d’estiu serà l’estrena d’una gran escultura de bronze, feta amb l’escaneig en 3D d’una fotografia real de Josep Ensesa i Gubert, el 25 de maig (12 h) al mirador.
Amb vista a l’estiu, l’acte central serà una festa als jardins de Senya Blanca, el divendres 26 de juliol. Les dimensions de la finca són reduïdes i l’aforament, limitat, però l’associació S’Agaró 100 ha trobat la manera de compartir la celebració amb els veïns i estiuejants, un gran castell de focs i drons la nit del 15 d’agost, punt culminant de les vacances.