Una casa per persona
Entre el 1979 i el 2006 es van construir a les comarques gironines 188.328 habitatges nous, i l'augment de població va ser de 207.736 persones
La falta d'una planificació superior va generar un model urbanístic “a la carta”, dispers i poc unificat
En 27 anys s'han aprovat 552 plans parcials, que han afectat 5.930 hectàrees
Reduir el consum de sòl i fomentar la solidaritat urbana a les àrees són solucions de futur
El creixementcompacte ocupa un 56% dels plans, però un 39% del territori
Amb la democràcia es van deixar de fer moltes de les barbaritats que havia fomentat el desarrollismo franquista: un creixement econòmic accelerat sota el paraigua d'un progrés generalment mal entès, i que va desembocar en nyaps urbanístics ben visibles, sobretot a la costa. L'urbanisme va ser una de les primeres competències que van recuperar els ajuntaments i la Generalitat. Els primers, amb la missió d'ordenar, gestionar i executar; i els segons, amb la capacitat de legislar i fer complir la llei. L'aplicació d'aquest nou context va ser, massa sovint a la pràctica, un laissez faire. Un “urbanisme a la carta”, com el defineix Juli Valdunciel, geògraf de la UdG que ha presentat recentment una tesi doctoral sobre l'evolució urbanística a les comarques gironines entre el 1979 i el 2006.
Les dades recollides en el treball demostren que, en vista de la falta del criteri global, supramunicipal, que hauria d'haver marcat la Generalitat, la majoria dels ajuntaments es van llançar a una cursa per edificar i atraure activitat urbanística. La construcció es va anar consolidant com un pilar econòmic, amb la complicitat d'unes administracions locals que la veien com a font de riquesa tant per a les arques municipals com per a la població. Van proliferar les actuacions oportunistes, legals però tècnicament discutibles, que van promoure un creixement dispers que ha afectat la trama urbana i la qualitat dels serveis, i ha degradat els valors naturals i paisatgístics. També és cert que el nou context va millorar l'anterior, i en bona mesura va estar llastrat per les operacions irregulars que heretava. Les urbanitzacions il·legals, sobretot a la Selva o el Baix Empordà, en són l'exemple més paradigmàtic. Per Valdunciel, s'ha desenvolupat en tot aquest període “un planejament ambivalent que ha millorat els estàndards urbanístics i ha eliminat la urbanització irregular, però que ha estat afectat negativament per la inèrcia de les actuacions preexistents, la proliferació d'actuacions d'oportunitat i la falta de plans de coordinació urbanística i territorial”. Les pressions per requalificar sòl, de les quals molt sovint els ajuntaments han estat partícips, en són la principal mostra.
En tot cas, el fervor constructiu queda clar analitzant les dades. Entre el 1979 i el 2006, es van construir 188.328 habitatges a les comarques gironines. I, paral·lelament, en aquests 27 anys la població a la demarcació va augmentar en 207.736 persones. Per tant, això dóna un resultat de poc més d'una casa per cada nou habitant. Contextualitzant, el pes de la segona residència i el sector turístic és evident, sobretot a la costa, però també a muntanya, al Ripollès. De fet, Valdunciel explica que molts dels plans parcials que s'han desenvolupat en zones turístiques han anat adreçats gairebé exclusivament a aquest sector i els han desenvolupat promotors privats, a diferència del rerepaís, on moltes vegades ha estat l'administració la que ha hagut d'assumir la tasca de mobilitzar sòl.
Més dispers i menys densitat
Desgranant els plans parcials, els 522 que es van aprovar entre el 1979 i el 2006 van servir per mobilitzar 5.930 hectàrees. Un 87% –453– van ser de nova planta, mentre que tan sols 68 van servir per regularitzar una situació il·legal, bàsicament urbanitzacions. Això es demostra amb el fet que un 31% de les hectàrees –1.832– pertanyen a aquesta categoria. Pel que fa al tipus de creixement, s'ha incrementat la tendència a un urbanisme dispers i horitzontal, que s'expandeix en forma de taca d'oli al voltant de les grans àrees urbanes i també resseguint els corredors d'infraestructures més potents: sobretot l'eix de l'autopista i l'N-II, i també l'eix Girona-Banyoles-Olot. Aquest urbanisme representa un 44% dels plans, però un 61% de l'ocupació territorial. Això ha fet que la densitat de les noves promocions hagi disminuït dels 30 habitants per hectàrea inicials a només 24. En canvi, el creixement compacte que s'ha produït sobretot a les ciutats i pobles més importants, tot i ser majoritari amb un 56% dels plans, ocupa només el 39% de les hectàrees. Valdunciel defensa precisament aquests eixamples com la millor manera de créixer, perquè generen espais públics i equipaments, no obliguen a una mobilitat constant i tenen més facilitat per accedir als serveis. En canvi, opina que “en els creixements dispersos, d'urbanitzacions separades del nucli, tot queda molt lluny i s'acaben pseudoprivatitzant els espais públics”.
El creixement residencial ha estat el gran motor d'aquest augment del nombre d'espais urbans, i ha centrat el 57% dels plans. Els usos industrials han representat un 27% del total, un 12% ha estat mixt i un 4% ha tingut un altre caràcter, com ara logístic o d'equipaments.
Propostes de millora
L'evolució anual demostra també com els creixements depenen en bona part del cicle econòmic. Els primers anys de la democràcia l'activitat va ser molt baixa, tendint a zero, i no va ser fins al 1986 que van començar a escalar, gràcies als àmbits residencials promoguts pel sector privat i els polígons industrials per part del sector públic. Entre el 1992 i el 1996 hi va tornar a haver una davallada, fins que l'Estat va tirar endavant una liberalització del sòl que, acompanyada del bon comportament de l'economia i l'arribada de l'euro, va portar el boom immobiliari de l'última dècada i als rècords de plans parcials aprovats. L'esgotament del sòl va motivar que molts ajuntaments comencessin el procés per revisar els plans generals, i també va augmentar la conflictivitat social amb els grups contraris al creixement desenfrenat. Paral·lelament, la Generalitat va començar a redactar els plans territorials després de més de dues dècades de desídia en aquest sentit. A les comarques gironines, el procés va acabar l'any passat amb el pla territorial parcial. La falta d'activitat actual podria indicar que és un bon moment per replantejar el que ha fallat en els models desenvolupats aquests anys. Valdunciel proposa reduir el consum de sòl fixant llindars de creixement, ajustar els planejaments a la realitat de les noves àrees urbanístiques i tenir més en compte els aspectes ecològics i culturals tradicionals. A més, recomana crear eines de solidaritat en les àrees urbanes i establir l'equilibri, de manera que es reparteixin els beneficis i costos entre tots els ajuntaments.
