Un modern espai de trobada

El debat sobre el disseny del futur passeig de la Plaça Major va rebre dimecres les aportacions del filòsof Josep Ramoneda, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que hi va presentar la seva Apologia de l'espai públic. Com en el cas de la geògrafa Carme Miralles, la conferència no va entrar gaire a fons en la situació concreta del Passeig sabadellenc. Però les tesis i els conceptes que va posar sobre la taula permetran una reflexió més profunda –o elevada, segons es miri.

«L'espai públic determina la qualitat de qualsevol ciutat», va apuntar el filòsof. És la pell, allò que es veu i reté el visitant en la seva retina. Però sobretot, en el fons, és «el lloc de coincidència entre gent estranya», pensat «per ser compartit». «Hi ha d'haver persones, perquè els buits fan por», i com a exemple d'espai mal resolt va recórrer al Fòrum barceloní: «L'únic lloc de Barcelona on tens la sensació que no estàs a Barcelona», va etzibar.

Ramoneda va defensar la ciutat europea com a contraposició a les urbs nord-americanes, dissenyades a escala del vehicle privat com un continu de cases disseminades, polígons, centres comercials i autopistes; «urbanalitat» en comptes d'urbanitat. A casa nostra, també a Europa, s'ha redescobert la densitat, una qualitat que Sabadell no ha arribat a perdre mai. Però sí que es perd, va alertar el director del CCCB el sentiment de col·lectivitat en pro d'una «individualització que ha anat massa lluny». L'altra amenaça que afecta, pel filòsof, l'espai públic és «l'onada de privatitzacions amb què els poders públics s'ho han venut quasi tot», un motiu pel qual és convenient reivindicar els «raconets» de trobada per a la societat.

Ramoneda es va endinsar en aquesta teoria, amb una crítica reservada per als «esnobs que ara reivindiquen els espais públics virtuals», on el màxim exponent és internet i la xarxa social Facebook: «Part de raó la tenen, però obliden que els homes, per sobre de tot, som materials [...] Encara té sentit i és inevitable la relació presencial», en la qual va posar d'exemple les necessitats de «reconèixer l'altre i ser reconeguts».

I què hauria de reunir l'espai públic? Accés lliure i universal, la funció primordial de lloc compartit per compartir i un pluralisme de finalitats. Una mica al gust de tots, com la setmana passada reivindicava també Carme Miralles, perquè «el dogmatisme mai no és bo». La recepta, doncs, va ser força coincident amb la de la geògrafa. Soroll, mestissatge i una altíssima capacitat adaptativa: «Els espais que realment han funcionat, normalment, no s'assemblen gens a la memòria d'usos pensada pels arquitectes» en el projecte. Per exemple, al pla de reforma del barri del Raval de Barcelona, als anys 80, «no se'n deia ni una paraula d'immigració», mentre que avui els nouvinguts suposen el 55% de la població del nucli sense que hi hagi conflictes greus. Aquesta seria la idea.

Serà difícil acontentar tothom amb el resultat final. I Ramoneda, a més, prefereix deixar una mica de banda la història quan es repensa un espai, per no deixar-se perdre pels «deliris identitaris» que corren el risc de derivar en solucions «neoromanticones, kitsch» i poc funcionals. D'aquí que el filòsof fos taxatiu quan l'historiador Albert Roig el va inquirir sobre l'eventual «dret històric» a recuperar una plaça exclusivament per a vianants: «Les ciutats s'han anat adaptant, avançant i no poden tirar enrere», va sentenciar. La plaça d'un nucli de 2.000 habitants no es pot mantenir en una ciutat de 200.000. De la mateixa manera que caldria refer tots els esquemes per a una població de 2 milions de persones.