Un pol comercial necessita el cotxe

Sabadell és la capital comercial del Vallès Occidental, per bé que Terrassa l'hagi superat en habitants al llarg de l'última dècada. Amb una xifra aproximada de 3.000 establiments –bona part dels quals al centre–, els estudis demostren que exerceix un poder d'atracció notable sobre els clients de la comarca, però inferior comparativament a ciutats més petites com ara Vic, Figueres, Girona o Vilafranca del Penedès.

La proximitat de Barcelona, efectivament, és un obstacle. Però l'economista Jaume Angerri –president de la Fundació Catalunya Comerç i exdirector general de la matèria a l'administració de la Generalitat– va desgranar a fons el cas de la capital osonenca, que ha estudiat personalment. El model vigatà, que atreu clients d'Osona, el Ripollès i ara –amb el túnel de Bracons– fins i tot de la Garrotxa, combina l'oferta de transport públic a prop de la plaça Major (Renfe i estació de busos) amb una xarxa viària potent (rondes i nombrosos aparcaments a prop del centre comercial).

En la represa dels debats Construïm el Passeig, i després de dos mesos de restriccions de pas per als vehicles privats, diverses veus van expressar el neguit dels comerciants –en el comerç la caiguda de vendes per la crisi s'ha agreujat– i dels veïns del centre –que només poden aparcar amb facilitat si disposen de places de propietat–. Angerri havia explicat que a Vic, que té transport públic i una oferta comercial que combina els negocis singulars –històrics– i els negocis «clònics», i que trobaríem en tots els centres comercials –en al·lusió a les franquícies–, també s'hi pot accedir en cotxe, com fins ara a Sabadell, però a prop de la zona urbana hi ha un gran aparcament gratuït de 475 places, d'altres de rotació curta, amb més de 600, i un curiós aparcament que beneficia els vehicles que s'hi estan més de quatre hores. Com? És simple, quatre hores d'estacionament costen 1 euro, mentre que una hora surt per 75 cèntims.

El debat morfològic i paisatgístic, dijous, va quedar de banda. Angerri va insistir que l'encisa l'esplanada de sauló de la plaça Major de Vic, on «els nens salten a corda i juguen a bales, i en català, encara que siguin immigrants». Però més enllà del factor de «socialització», i de l'apologia del sauló contraposat a les places dures asfaltades, formigonades o enrajolades, la reflexió d'Angerri va encendre el públic.

Caldria recordar també que el conferenciant va apostar pel paper del vehicle privat. El transport públic, va venir a dir, és fonamental i molt positiu, però «si no es vol que el vehicle arribi al centre de la ciutat, el comerç se n'anirà a un altre lloc». I va recordar que molts ciutadans, els caps de setmana, fugen als grans centres comercials, on l'aparcament abunda i és de franc. Per tant, l'aposta d'Angerri va ser un passeig amb voreres amples, més que fins ara, però amb espai per a dos vials de circulació.

Però els cotxes, evidentment, no n'han de passar de llarg. El fotògraf Joan Llobet va prendre bona nota dels aparcaments barats de Vic, i va queixar-se que no se'n facin a Sabadell. És més, va criticar l'eixamplament de voreres que elimina places d'aparcament, i va recordar que la zona blava de l'esplanada del Turull està abocada, en el futur, a esdevenir un aparcament subterrani més car. «Això ens perjudica», va lamentar. El regidor de Comerç, Albert Beltran, va conciliar l'opinió de Llobet i altres veïns i comerciants crítics amb la necessitat d'«una ciutat amable i de crear voreres perquè passin els vianants». Amb vista al futur, Angerri va recomanar als comerciants del centre que facin com els de Vic. Es queixaven que el pàrquing de concessió era massa car i en van promoure un altre de nou ells sols. Més barat, més gran i, ara, més sol·licitat que l'antic. Darrera lliçó d'Angerri: «Els pàrquings són tan importants que no es poden deixar a les mans de qualsevol.»