La foscor prèvia a la llum
Les pirotècnies presents al certamen tarragoní dediquen més de mig dia a preparar el castell que després encenen en quinze minuts
-
Una imatge dels elements que composen el castell que va encendre ahir La Tirrena. S.C. -
Espectacularitat i originalitat del foc italià.La pirotècnia italiana Fuochi La Tirrena va connectar amb el públic des del primer moment oferint un castell en què va destacar l'espectacularitat, l'originalitat i la gran varietat d'elements. Després d'una arrencada tèbia, la pirotècnia italiana va alternar elements de gran sonoritat i molt impactants, amb formes dins l'aigua que no s'havien vist mai en aquesta edició. En el crescendo final, els italians van excel·lir i el públic va acabar entregat.S.C./J.F.
Dotze hores de feina per a una exhibició que dura poc més d'un quart d'hora. No sembla pas una proporció justa, però aquest és el volum aproximat d'hores que s'inverteixen per deixar preparat un castell de focs. Ahir al migdia, després de les dotze, el camió de la pirotècnia italiana La Tirrena ja estava estacionat des de feia un grapat d'hores al costat d'un dels murs del fortí de la Reina, que assisteix mut, dia rere dia, a la tasca dels operaris. M'explica un guàrdia de seguretat que hi són des de les tres de la matinada, just després que els empleats de l'empresa Martí van recollir i van deixar via lliure al següent candidat.
Cada pirotècnia té el seu estil i els italians, que enguany s'estrenaven en el certamen tarragoní, comencen desplegant les eines d'encendre i disparar. Vénen a ser els suports sobre els quals es col·locaran les carcasses, les candeles i altres elements que s'enlairaran per control remot. Això constitueix un mòdul, i els italians potser n'instal·laran més de 60 amb les seves connexions de cable. N'hi ha per donar i per vendre i de totes les mides i alçades. Es veuen brutes, usades, però entenc que segurament això és un bon senyal. A diferència de l'expectació de la nit, aquesta feina no té públic, ni aplaudiments, ni ovacions, però sense ells res d'això no seria possible.
Anònims, però bàsics
Ara és època del Tour, i fa recordar els gregaris dels grans ciclistes, ja que sense la seva feina fosca potser no figurarien en tantes portades. Que ho preguntin a Armstrong o a Indurain. Que els ho preguntin... Però tornem als focs. Els operaris es mouen anònimament, entren i surten de dins la cabina i fa la sensació que la feina que encara els espera és tremenda. Cada cop veig més tubs: grans, mitjans, petits, minúsculs, blaus, grocs, vermells, de molts colors, tots units els uns amb els altres amb cables i, òbviament, numerats i assenyalats de manera escrupolosa. També quilòmetres d'alumini «perquè no es contagiï del foc». Tanco els ulls i m'imagino el moment que el castell comença i tot està sincronitzat i previst, i no falla res. Es nota que res d'això ja no és manual, perquè controlar-ho seria una autèntica bogeria. Intento xerrar amb algun dels italians, però em recomanen no fer-ho, no pas perquè això suposi cap perill, no, sinó perquè el seu accent em resulta indesxifrable. Per sort, trobo un treballador de la pirotècnia basca Astondoa, que els dóna cobertura legal a l'Estat, i m'ajuda a comprendre el funcionament d'un castell. S'ha fet hora de dinar i l'entrepà esdevé el millor company possible. A les cinc ho tindran enllestit i potser no veuran l'exhibició. Segur que descansen.
