Aigua per créixer

El canal Segarra-Garrigues és una de les grans infraestructures del país. Pocs saben què és, fora de Lleida, és clar, però les xifres que mou i les expectatives que genera des de fa anys són de gran magnitud i, si tot va bé, ha de ser un element bàsic per al creixement de les terres de Lleida i de Catalunya.

D'entrada, es convertirà en la base d'una gran fàbrica d'aliments, però també genera oportunitats per a empreses vinculades al sector agrari, com ara les de transformació, transport o fred, i igualment pot ser el motor per al desenvolupament de les comarques per on passa la traça sinuosa que configura el canal. També garantirà el subministrament d'aigua potable a una quarantena de municipis.

Del canal Segarra-Garrigues ja se'n parlava a principis del segle XVIII i el govern de la República va declarar prioritari el projecte. No obstant això, de projectes, plànols i estudis, se n'han fet tants com se'n vulguin, fins que al 1994 es va declarar per l'Estat obra d'interès general, fet que va costar molt, i al 1998 es va incloure als plans de la conca de l'Ebre. Però no va ser fins al 2002 que es va posar la primera pedra.

A partir d'aquí tot ha anat avançant més a poc a poc del que molts voldrien, per l'envergadura, la complexitat i l'alt cost, tant de construcció com per al pagès que s'hi adhereix i vol captar aigua per regar.

El Segarra-Garrigues es divideix en dues grans infraestructures: el canal principal, que construeix l'Estat, i la xarxa de distribució o secundària, que fa la Generalitat mitjançant la societat pública Infraestructures de Catalunya, que va adjudicar les obres a Aigües Segarra-Garrigues (ASG), un grup d'empreses constructores i gestores d'aigua.

El canal principal neix a la presa de Rialb i acaba a l'embassament de l'Albagés i travessa la Noguera, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell, les Garrigues i el Segrià. Està dividit en sis fases, de les quals tres ja estan finalitzades; la quarta, a l'Urgell, es troba al 98% d'execució, i la cinquena, de les Garrigues, se situa al 60% d'obra feta. La sisena i darrera, la presa de l'Albagés, s'està construint i la crisi n'ha alentit el ritme, però sense aturar res. Tot plegat són 444 milions d'euros, dels quals l'Estat en paga la meitat i la resta els avança el govern català a compte dels regants.

La xarxa secundària, que porta l'aigua des del canal principal fins a les finques, té un cost de 1.069 milions i ja s'ha executat el 80% d'aquest pressupost.

El procés és complex perquè s'han de fer concentracions parcel·làries, és a dir, que les terres s'han de reorganitzar per fer-hi passar el regadiu i tornar-les als seus propietaris en funció de la propietat que tenien en origen. Unes 24.000 hectàrees ja s'han reparcel·lat i 9.000 pagesos ja tenen els seus nous títols de propietat.

«Això implica que avui en dia ja hi ha 7.800 hectàrees preparades per regar i 2.000 estan a ple rendiment», segons explica Josep París, el president de la Comunitat de Regants del canal des del 2004 i fins al cap de setmana passat.

El problema des d'un inici és que qualsevol pagès ha d'invertir 3.100 euros per hectàrea per disposar d'aigua del canal i això frena molts agricultors per l'alt cost de l'operació. Aquesta xifra és el 30% del cost de portar l'aigua des del canal a les terres. La resta ho finança ASG. Fins ara, per facilitar l'adhesió de regants, aquest terç l'avança el govern català i es retorna amb el preu de l'aigua, una tarifa que inclou aquest retorn més el consum.

És un preu amb variables i que l'actual govern va fixar en 0,088 euros per metre cúbic, amb carències i augments progressius, així com un fix anual de 181 euros per hectàrea i amb bonificacions els primers anys. Els regants ho van qualificar d'excessivament alt i que retrauria els pagesos a l'hora d'apuntar-se a regar. Però hi ha hagut moltes converses i negociacions, secretes i discretes, durant els darrers mesos per canviar-ho.

La novetat, segons confirmava a El Punt Avui i Presència el conseller d'Agricultura en funcions, Josep Maria Pelegrí, és un acord per rebaixar el preu de l'aigua. Pelegrí explicava: «Replantegem la situació amb la finalitat de donar confiança als regants i fer una passa endavant en la viabilitat del canal.» Així, les tarifes seran més flexibles i adaptades a les necessitats dels regants, beneficiant sobretot els que tindran menys consum, és a dir, les finques amb reg de suport (que tenen una dotació de 1.500 metres cúbics per any i hectàrea). Altres fonts apuntaven que sobretot es tocarà a la baixa la part fixa d'aquestes tarifes.

Pelegrí afegia que els agricultors saben que qui rega garanteix collites i rendes i més en períodes de sequera com els viscuts i això fa que «entre tots busquem solucions per afavorir el reg i l'activitat agrària».

Pel que fa al finançament de les obres, el conseller Pelegrí afirmava: «La manca de liquiditat del govern ens impedeix avançar al ritme que voldríem i l'Estat no ajuda», ja que Madrid deu al govern català més de 2.000 milions per a infraestructures i «en canvi, ens porten als tribunals perquè no els paguem la part que ens pertoca del canal principal. En aquests casos, les administracions sempre en hem compensat els deutes i els 70 milions que els devem els haurien de restar dels que ells no ens paguen». Pelegrí afegia: «És una prova més d'una actitud forçada, per crispar i totalment innecessària», però deia que en cap cas s'aturaran les obres del canal.

Tot i aquesta situació, «ara tenim un canal en el qual han calgut molts esforços, paciència i planificació, així com uns anys de molta obra, però ho deixo en un moment dolç i perquè el Segarra-Garrigues arrenqui de debò», explicava Josep París, dies abans de deixar la presidència del canal.

París, membre de la Comunitat de Regants des de 1992, afirmava: «He viscut moments dolents, que han estat un repte a superar, i altres de brillants. La veritat és que he gaudit molt lluitant pel canal i veient com avançava i crec que, entre tots, hem escrit una part de la història de Lleida i de Catalunya.» París hi afegia que «fins ara el Segarra-Garrigues es feia des de dalt, eren les administracions qui planificaven i executaven, però ara canvia tot i el canal es fa des de baix i el pagès passa a ser protagonista en una nova dinàmica».

Aquest pagès d'Agramunt recordava com es va plantar al Ministeri de Medi Ambient, que aleshores presidia Cristina Narbona i era responsable dels regs, amb una torre de projectes i documents d'1,60 metres d'alçada. Era el 2005, i tot plegat per convèncer el govern de Madrid que tirés endavant el canal, malgrat les reticències, «ja que més aviat no tenien ganes d'invertir en aquesta obra hidràulica». Al final, se'n va sortir.

Tot i els vuit anys de president en un canal que molts dubtaven que fos viable, Josep París ho deixa quan la situació millora, però és dels que creuen que «cal donar pas a gent nova i ningú és imprescindible». Li van demanar que es tornés a presentar, però ho va rebutjar.

El fins ara president del canal tenia un gran secret amagat i que ara ja pot explicar. I és que el president Montilla va inaugurar els regs al juliol del 2009, un acte celebrat vora el canal i en finques d'Oliola (Noguera), concretament en una plantació de patates. No obstant, els primers hidrants (l'aixeta que dona pas al reg) els va obrir el propi Josep París a Sunyer (Segrià), als camps de perers d'un amic seu i uns mesos abans, el 26 de març del 2009. Una inauguració en la intimitat «i molt emocionant», recordava.

Des d'aleshores i fins ara, ja s'han consumit 14 milions de metres cúbics d'aigua, però els regants encara no han pagat res per aquesta aigua i molts temen que quan l'acord sobre el preu sigui definitiu hauran de negociar per pagar a terminis aquest consum.

I als camps que ja reguen d'aquesta aigua s'hi ha plantat de tot, en funció de la quantitat d'aigua que poden captar, és a dir, de si són hectàrees a plena dotació o de transformació, que poden regar 6.500 metres cúbics per hectàrea i any o si són terres amb reg de suport o regs d'hivern, que aleshores tenen un màxim de 1.500 i 3.500 metres cúbics per hectàrea i any, respectivament.

La vella imatge d'aixecar la pala i que les finques s'inundessin d'aigua ha desaparegut al canal Segarra-Garrigues i ara tots els sistemes són de darrera generació i d'alta tecnologia, com el reg pressuritzat, amb nous sistemes més eficients de goteig o aspersió i altres més sofisticats que reguen en funció de les necessitats hídriques de les plantacions i controlats per ordinador o telèfons mòbils intel·ligents.

L'aigua prové del riu Segre i els seus afluents. La principal captació és a la presa de Rialb i per ara té una concessió a precari de 100 hectòmetres cúbics anuals dels més de 340 que necessitarà quan estigui a ple rendiment. La Confederació de l'Ebre encara no ha adjudicat tota aquesta aigua al canal i moltes veus s'han aixecat dubtant que els rius permetin tanta quantitat quan s'ha de compartir amb altres canals, com el d'Urgell.