La pel·lícula “no”
L'ESTORA
Amb un cert retard hem pogut veure la pel·lícula del director xilè Pablo Larraín. Es tracta d' un film polític, obertament polític l'acció de la qual se situa a Xile a l' any 1988, quan el colpista i dictador Pinochet es va veure obligat a convocar un referèndum en el qual es jugava la seua continuïtat com a cap de l'Estat.
El fet és que, en aquell moment, l' oposició democràtica d'eixe país, tenia que buscar una eixida a la situació, aleshores, la pel·lícula ens narra l'esmentada seqüència històrica, amb el seu resultat positiu.
Ignore com es van desenvolupar el fets en la vida real, però sembla que hi ha prou de cert en la narració que podem veure a la pantalla, en la qual s'ens presenta com l'oposició, en una mena de front unit, va recórrer a un publicista encomanant-li el disseny de la campanya a la televisió pública xilena. Es tractava doncs, de definir o fer una campanya que poguera convèncer orientant el vot cap un “no” a la dura i potent dictadura, la qual havia aconseguit alguns èxits econòmics, això si, sobre la base de la repressió i la manca de llibertats.
D'especial interès he trobat uns fragments a les imatges que em recorden situacions semblants, de debats i discussions eternes en les que he participat, tant en els moments de la transició com després ja en democràcia.
Quan el publicista es reuneix amb els dirigents polítics per presentar les seues propostes, esclata la polèmica: sacrificar els missatges sobre els crims de la dictadura o emfatitzar les propostes positives. Això, per alguns dels presents implicava silenciar la realitat històrica, per altres, calia donar una visió de futur que arrossegués vots. El debat reflexa una qüestió de fons, la de si és possible entrar en el joc publicitari en política sense renuncies, com afrontar un combat fent ús de les tècniques de comunicació en una confrontació electoral.
Debats com el que ens mostra la pel·lícula els hem tingut entre nosaltres, entre aquella gent que volem canvis radicals, que aspirem a transformar la realitat; quasi sempre el problema s' ha situat en punts antagònics, puix, ens podem passar per realistes o pel contrari.
Al cas de la pel·lícula que comentem, observem que no queda altra opció que situar en un segon pla el tema de la repressió, ja que a la mateixa campanya el govern fa ús de la repressió.
Un testimoni històric que cal tindre present, uns problemes sobre els quals cal anar en compte, puix en aquesta matèria institucional, l'experiència pròpia i aliena, ens pot ajudar en la tasca pública del present.
