Cargols i Museus

Una trobada de senadors a l'atur ens portà fa poc al paradís de la menja del cargol. És un fet: com a Lleida, enlloc. Els cargolaires en cuinen a domicili –no pas a la cuina d'un pis, és clar– una colla d'especialitats. Porten els estris, necessiten lloc i fan fum!

Si no es visiten els seus monuments històrics, els lleidatans passen pena. Ja molt vistos, hom mira d'arribar tard. Hi ha, però, una novetat important: el Museu Diocesà i Comarcal, inaugurat fa poc més d'un any, exposa les 113 peces d'art religiós reclamades insistentment pel bisbat de Barbastre-Montsó. La curiositat imposava una visita.

La sorpresa va ser gran. En una magnífica estructura de disseny actual, el museu exposa peces dels mons romà i islàmic, i d'art romànic, gòtic, barroc i del Renaixement. Mitjans audiovisuals enriqueixen la informació i fan la visita instructiva. Una troballa!

Volíem veure el llegat motiu del litigi entre bisbats. A Roma, escoltant l'inefable Col·legi Episcopal, el 1995 van ordenar el retorn de les obres, que no s'executà. El 2006, la conselleria de Cultura lliurà un manament de trasllat del llegat a Aragó. La Diputació de Lleida s'erigí en cavaller de justa medieval i salvà la situació. El Parlament de Catalunya contraatacà i blindà la permanència del llegat. Resta el dictamen del Tribunal de la Rota, que podria tenir lloc el 2012. Fa goig, veure que les institucions catalanes treballen d'acord!

El director ens documentà. El patrimoni de l'antic Museu Diocesà de Lleida, aportat per l'Església al Consorci del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, està format per béns desafectats del culte des d'antic, integrats a la col·lecció diocesana i museogràfica sense cap coacció ni espoli. Ben al contrari: van ser adquirits legalment, tal com consta en els documents que en garanteixen la propietat del Bisbat de Lleida, amb la conformitat de les parròquies de procedència. El bisbe Josep Massagué i Costa, a final del 1800, inicià la recopilació de les obres amb compres i donacions. D'altra banda, les parròquies de la Franja de Ponent fins al 1995 havien formar part de la diòcesi de Lleida.

És ben clar que s'ha orquestrat una conxorxa anticatalana. Mai, en cent anys, ningú havia reclamat res. Fa poc, una peça d'art religiós originària de la Franja va sortir a subhasta a Aragó. Hi hagué un sol postor: el Museu Diocesà de Lleida, que l'adquirí. S'entén prou bé l'actitud recorrent el Pirineu i veient l'estat del seu romànic.

El colofó: la indústria conservera de productes agrícoles de la Franja, que ven un 70% o més als catalans, havia iniciat l'etiquetatge en català. Un decret autonòmic ho ha prohibit fulminantment la setmana passada. Cal continuar? Queda prou clar que amb el finançament hem quedat sense amics a les autonomies llunyanes, i a les veïnes, encara més.

I jo dic: «I si en Carod I, el Reconqueridor, fes una gira a cavall amb l'espasa a la mà?»