Un arxiu de relats de vida

L'Arxiu de la Memòria Popular, a la Roca del Vallès, té una història de 15 anys que s'enceta amb dos noms i els seus respectius relats vitals: Romà Planas i el poble de Pieve Santo Stefano, a la Toscana. L'arxiu es dedica a recollir, conservar i difondre tota mena de documentació lligada al memorialisme popular, és a dir, als relats autobiogràfics que donen testimoni de la vida quotidiana. Tant poden ser relats escrits com enregistraments, dietaris o altres documents antics o recents.

Una feliç confluència dóna lloc al naixement d'aquest arxiu: el reconeixement a la figura de Romà Planas i Miró i la introducció del memorialisme popular a Catalunya i l'Estat a través d'aquest poble del Vallès Oriental i via Itàlia. Romà Planas va ser un polític català (1932-1995) que, després de l'exili, va tornar a Catalunya el 1977 com a secretari personal del president Josep Tarradellas. Amb la represa democràtica, entra com a diputat al Parlament pel PSC i el 1995 és nomenat alcalde. Però tres mesos més tard mor de forma sobtada. L'altra història ens porta a un poblet de la Toscana on, el 1984, sorgeix un projecte cultural sobre memorialisme popular, per «recuperar els testimoniatges autobiogràfics», quan, aleshores, gairebé ningú no sabia què era. De fet, que se sàpiga, aquest va ser el primer arxiu del món dedicat específicament a això. Giovanni Marzocchi, ara director tècnic de l'arxiu de la Roca, s'hi va enrolar i hi va estar lligat fins al 1988.

La mort de la figura emblemàtica de Romà Planas genera de seguida la voluntat d'homenatjar-lo. El socialista Raimon Obiols va tenir notícia de l'arxiu de Pieve Santo Stefano en un viatge a Roma. L'alcalde posterior a Planas, Salvador Illa, va escriure a l'arxiu italià, i l'atzar va voler que Marzocchi, que en aquell moment vivia a Catalunya però estava de vacances en aquest poblet de la Toscana, s'oferís per facilitar informació a Illa. I d'aquí neix, el 1998, l'Arxiu de la Memòria Popular de la Roca i el premi Romà Planas i Miró, creat precisament per engruixir el fons documental de l'arxiu.

El premi Romà Planas, que és de caire internacional, busca la participació d'obres autobiogràfiques (diaris, epistolaris, memòries...), siguin del tema i de l'època que siguin. La convocatòria, que enguany és fins al 30 de juny, està dotada amb 1.200 euros i la publicació de l'obra guanyadora. Totes les obres participants passen al fons de l'arxiu. El premi té el suport organitzatiu d'una associació d'amics del certamen, que va tenir Ernest Lluch en el jurat, fins que ETA el va assassinar.

Entre donacions d'arxius privats i les obres del premi Romà Planas, el dia d'avui l'arxiu té un fons de 2.800 obres (obra tant és un document com testimonis extensos, escrits de pròpia mà o relatats oralment i després passats al paper). La majoria són autobiografies, amb la Guerra Civil com a temàtica predominant. Cada any l'arxiu sol rebre entre 20 i 30 documents nous, tant de Catalunya com de la resta de l'Estat. «Volem salvar el testimoni i també la forma d'escriptura», assenyala Marzocchi, en relació a manuscrits que tenen el valor de mostrar una «cal·ligrafia» que s'acabarà perdent.

Del 1998 amb ara, el memorialisme popular ha avançat força. «Avui dia molts municipis han creat les seves pròpies fonts per tenir memòria local», apunta. Sigui com sigui i malgrat la disjuntiva en què se situa un arxiu com el de la Roca, «l'important és que se salvi el testimoni». Però, per què és important? D'una banda, perquè «és una teràpia»: «Estic convençut que és una forma de parlar-te a tu mateix.» De l'altra, perquè permet «fer una història paral·lela a la història oficial»: «És important poder conèixer la història vista per qui l'ha viscuda quotidianament i poder escoltar diferents veus.» De mostra, un botó: la perspectiva de la guerra civil varia molt segons el bàndol que parli i segons si el testimoni és de qui va anar al front o de qui es va quedar a casa. Com a exemple, el director tècnic de l'arxiu de la Roca posa el testimoni d'un home d'Astúries –«un dels més macos que tenim a l'arxiu»– que, de nen, comença a anotar uns records que d'adult transformarà en una autobiografia que és, al mateix temps, un homenatge a la mare i l'àvia que el van pujar en aquests temps difícils.

«Hem comprovat que els papers duren una sola generació», després de la qual –constata– «la gent els tira.» D'aquí la importància de pensar a dipositar–ho en un arxiu com el vallesà, l'únic d'aquestes característiques a Catalunya. A més,a la Roca fan activitats per a les escoles i difusió del fons, que en bona part és consultable per internet (memoriapopular.org), sempre amb l'autorització prèvia del donant. Des de l'inici de l'arxiu fins al 31 de desembre del 2008 el fons està digitalitzat i es pot consultar per camps temàtics.

Els testimonis dipositats a la Roca són d'allò més diversos. Però Marzocchi sí que testifica que no hi ha gaire «literatura sobre el tema de la dona» ni tampoc de «l'etapa adolescent». Sí, sí, ho han llegit bé: «adolescent», perquè la vocació del memorialisme popular és recollir tota mena de testimonis, i els d'aquesta etapa, segons defensa el titular de l'arxiu de la Roca, poden ajudar a d'altres a «no caure en els mateixos errors». Entre els tresors de l'arxiu, hi ha les cartes d'un metge de Palma de Mallorca que va guanyar una plaça a les Filipines entre el 1893 i el 1898, just quan va deixar de ser colònia espanyola. I vivències reals i recents, com el relat del viatge d'una noia a Kàtmandu que després la portaria a crear una ONG. O els records d'una nena de 10 anys.